Avui, 25 d'octubre, fa exactament quaranta anys que es va celebrar a Catalunya el referèndum en el qual es va ratificar el projecte d'Estatut d'Autonomia del 1979, el primer després del franquisme i el segon de la història, després del que va ser aprovat i aplicat per temps escàs durant la Segona República. En l'actualitat, quan la independència és una reclamació àmpliament compartida, l'autonomia que preveia aquell Estatut sembla molt insuficient, però en aquell moment es va veure com un avenç espectacular, atès el punt del qual es partia.

Tota magnitud dividida per zero dona l'infinit com a resultat. En comparació de les zero competències reals de la Generalitat provisional que presidia Josep Tarradellas, les de l'Estatut del 1979 eren infinitament superiors. Només cal recordar que, poques setmanes abans, municipis d'aquestes comarques havien protestat perquè el ministeri d'Educació retallava el nombre de mestres a les escoles, i alcaldes com el de Manresa viatjaven a Madrid per demanar al subsecretari millores en certes carreteres. No existia el Parlament, i el text estatutari l'havia elaborat una assemblea de parlamentaris integrada pels diputats al Congrés i senadors sorgits de les eleccions del juny del 1977 i, després, del març del 1978.

Aquella assemblea va designar una comissió de treball, de vint parlamentaris, que va reunir-se a Barcelona i finalment al parador de Sau, on van treballar intensament per enllestir-lo. Del text que va sortir-ne se'n va dir Estatut de Sau. Però un cop aprovat a Catalunya fou objecte d'una dura negociació al Congrés dels Diputats, on va perdre força plomes. Tot i això, quan el text retallat fou sotmès a referèndum tots els partits van defensar-lo i van demanar el vot afirmatiu, ja que una derrota implicava deixar les coses com estaven: tot en mans de Madrid.

Segons l'historiador Jaume Sobrequés, «tots els partits catalans parlamentaris, com no es podia esperar altrament, varen recomanar el sí als seus militants, simpatitzants, votants i seguidors. Va ser el cas de PSC, CC-UCD, PSUC, UDC, CDC i ERC. Però també de FNC, PPC i PTC. La intensitat de l'entusiasme era, però, diferent en cada cas. ERC, FNC i PTC varen defensar un sí amarat de recels i d'objeccions». Tot i aquest ampli consens hi va haver quasi un vuit per cent de vots en contra.

L'aprovació en referèndum va anar seguida de la ratificació al Congrés i al Senat. No s'hi van afegir retallades posteriors per cap tribunal, i en conseqüència es va posar fil a l'agulla de les següents etapes: preparar i convocar les primeres eleccions al Parlament i començar a treballar en la transferència d'aquells serveis, competències i recursos de l'Estat que pertocaven a la Generalitat. L'alegria, però, va quedar entelada per la baixa participació, que fou del 59,3%. El Bages, amb un 66,6%, va ser la quarta comarca amb més participació, darrere del Ripollès (69%), l'Alt Camp (67%) i Osona (66,8%). És cert que amb l'Estatut del 2006 encara va anar pitjor (49%), però el 1979 es venia de dues eleccions generals i unes de municipals que a Catalunya havien obtingut xifres entre superiors i molt superiors. I el referèndum de la Constitució va aconseguir una participació del 68%, amb un 90% de vots favorables.

Les primeres eleccions al Parlament després de la guerra es van celebrar al cap de cinc mesos, el 20 de març del 1980, i van suposar un canvi d'escenari: els socialistes, que havien guanyat les eleccions generals i municipals, van ser superats per CiU, que amb l'ajuda de Centristes-UCD i d'ERC va situar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. S'hi va estar 23 anys i va encapçalar l'aventura d'omplir la institució de contingut.