05 de abril de 2020
05.04.2020
Regió7

L'altra cara del virus: cinc victòries contra el coronavirus

Ciutadans anònims expliquen com han lluitat contra el coronavirus i l'han vençut

05.04.2020 | 21:35
Vicky Huerta, a casa del seu fill un cop rebuda l'alta hospitalària després d'haver estat ingressada per coronavirus

Des que la pandèmia mundial del coronavirus va arribar per quedar-se, la corba que més s'ha popularitzat i la que més atenció rep és la del degoteig de contagis, que a poc a poc es va suavitzant. No obstant, i molt a desgrat de la xifra de morts, hi ha motius per a l'esperança i l'alegria al veure una altra corba que creix imparable diàriament: la de les altes hospitalàries i els curats. El Periódico ha recollit cinc de les victòries dels milers de casos de pacients que ja han superat la lluita contra el virus. Aquestes són algunes de les històries dels pacients curats:

OTILIA AGUSTINA (94 anys): «Reso cada dia perquè tots es curin com jo»

Qualsevol lluita contra el coronavirus és admirable i qualsevol alta ha de ser celebrada, però si la protagonista s'acosta al segle de vida encara resulta més emotiu. Otilia Agustina, una entranyable àvia de 94 anys del barri de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), va plantar cara a la malèfica bestiola i la va derrotar. Tenia les pitjors patologies prèvies possibles (asma i bronquitis crònica), però va tirar endavant amb punt d'honor.

Va anar a urgències de l'Hospital Esperit Sant diumenge 15 de març i ja no en va sortir fins al 25 de març passat. Va estar vuit hores al box i dos dies després es va confirmar el seu positiu per Covid-19. La família –tres fills, quatre nets, tres besnets– va témer la seva mort, però tots van empènyer. Després d'11 dies d'ingrés va rebre l'alta. L'alegria va ser immensa. «Cada dia reso perquè això s'acabi i tothom es curi com jo. No perdeu mai l'ànim, sisplau», aconsella des del seu domicili. Tot un exemple de valor i coratge.

VICKY HUERTA (69 anys): «Les infermeres em deixaven missatges d'ànim amb els àpats: '¡Vinga, campiona!'

De totes les situacions com a malalta de coronavirus que explica Vicky Huerta (Barcelona, 1951), n'hi ha una que oscil·la entre l'anècdota i l'atac a la seva dignitat. Va passar després que el 14 de març passat a les 6:00 h de la matinada li comuniquessin el positiu per Covid-19. Va ser llavors, quan la volien traslladar a la unitat d'Oncologia de l'Hospital de Bellvitge –està en tractament de càncer de mama, el que reforçava el seu risc contra el virus–, i just abans de pujar a l'ambulància, asseguda a la cadira de rodes, quan va dir que tenia molt fred, però el seu interlocutor seria un infermer més gelat que ella. «Va ser denigrant: l'infermer no s'atrevia a tocar-me i posar-me la manta per si es contagiava i gairebé caic de la cadira. Es palpava la seva por».

A Vicky Huerta li van donar l'alta el 24 de març i passa aquests quinze dies de quarantena posthospitalària a casa del seu fill a Gavà, ja sense símptomes. A part del tràngol del seu ingrés, Huerta només té paraules d'agraïment per a l'atenció que va rebre. Per exemple, recorda amb afecte el tracte de les infermeres, a les que no reconeixeria pel seu aspecte perquè anaven tapades fins a les celles però sí per la seva veu. «Amb els àpats que em portaven em deixaven notes amb missatges d'ànim: '¡Vinga, campiona, te'n sortiràs!'. Crec que gràcies a elles ara no necessito un psicòleg».


TERE GÓMEZ (53 anys): «Una doctora em va dir: 'T'has estat morint però t'has rentat la cara i has tirat endavant'»

A Tere Gómez (Mataró, 1966) la boca ja no li fa gust de metall. Està bé. Una mica afònica per haver vomitat molt, però bé en general, malgrat que des que li van donar l'alta el 26 de març passat només veu el seu marit i els seus fills per Skype. El seu marit i els seus fills viuen a la planta baixa de la casa unifamiliar.

«Quan estava ingressada, jo m'imaginava anant de festa amb els meus amics amb una cerveseta davant... em vaig fer el meu món per no abaixar la guàrdia», recorda Gómez, que traspua optimisme pels quatre costats.

Al rebre l'alta després de superar el coronavirus, el personal de l'Hospital de Mataró, «la nostra salvació», diu, li va fer un passadís d'aplaudiments. Abans de marxar, una doctora li va dir: «El que m'ha agradat de tu és que t'has estat morint, però que t'has rentat la cara i has tirat cap endavant».


MARIA ÀNGELS ROGER (61 anys) i JOSEP SIMÓ (62): «Amb el coronavirus ens hem adonat que no som res»

Ja ho diu una de les frases típiques de qualsevol casament a l'altar: fidelitat en la salut i en la malaltia. Justament això han acomplert Maria Àngels Roger (61 anys) i Josep Simó (62), un matrimoni del barri de les Tres Torres de Barcelona que ha combatut durant 17 dies contra una pneumònia perifèrica causada pel Covid-19. Van entrar junts a l'Hospital del Mar divendres 27 de març i en van sortir de la mateixa forma dimecres passat. Junts.

La febre i la diarrea van ser els símptomes que van despertar l'alerta en una parella sana i esportista que va emmalaltir alhora i que encara no sap on es va poder produir el contagi. Sense tos ni problemes respiratoris greus van anar passant els dies fins que una matinada es va precipitar tot i van dir 'prou'.

A l'hospital de l'avinguda Diagonal van rebre un tracte «exquisit» i van comprovar la duresa de la pandèmia. «Un doctor va morir. És un virus molt traïdor. T'ofegues i et mors en uns minuts. Només s'assembla a un atac nuclear», resumeix Roger.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit