L'equació no és nova. Un virus molt contagiós esventa la por. En nom de l'emergència, l'espai públic queda intervingut. I en aquest sobtat laboratori social, el poder, que sol desempolsar la retòrica bèl·lica -«units contra l'enemic comú»-, té llibertat per reconfigurar el sistema (sovint amb saldo al seu favor). Va passar amb la pesta negra, que a mitjan segle XIV va fulminar una tercera part de la població mundial, i que l'Església va aprofitar per marcar el pas de la vida pública, i passarà amb la Covid-19, amb la fortuna que la raó científica dona explicacions més sòlides que «el càstig dels pecats» i que, després de dècades de lluita, existeix una noció elemental dels drets fonamentals.
En el tauler de la cosa pública es disputen dues temptacions post-covid -una mica portades a l'extrem-: 1/ el totalitarisme digital amb excusa sanitària, i 2/ l'esmena al capitalisme accelerat que ha portat aquesta i altres calamitats i que, com no para de recordar l'arqueòleg Eudald Carbonell, posa en escac la supervivència com a espècie. «És una lluita a mort, i no sabem qui guanyarà», retransmet en directe Simona Levi, cofundadora de la plataforma Xnet, des del front del ciberactivisme.
Moment hobbes
On som ara? Per als paràmetres de les democràcies occidentals, en aquest precís instant som «davant una representació extrema de la tesi de Hobbes segons la qual els membres d'un Estat accepten limitar les seves llibertats a canvi que aquest els protegeixi -descriu Victòria Camps, catedràtica d'Ètica i consellera d'Estat. La renúncia als drets fonamentals en aquest moment de la història no és qualsevol cosa; de la seva persistència i magnitud depèn que cedim la condició de ciutadania per convertir-nos en súbdits».
Sense esperar a veure ni la persistència ni la magnitud, al trot, com acostuma, el filòsof eslovè Slavoj Zizek -ja ha tret un llibre, Pandèmia! La covid-19 sacseja el món- considera que aquesta tragèdia sanitària ha donat «un cop al Kill Bill», al sistema capitalista, i ha tret a la llum «les escombraries que guardàvem sota la catifa: la histèria col·lectiva, les fake news, la conspiranoia i el racisme», i que, a la vista de l'hemorràgia de civisme dels confinats, la solució podria passar per «fundar un nou comunisme recolzat en la solidaritat i la ciència». Aviat el corregeix el seu col·lega sud-coreà Byung-Chul Han, professor a la Universitat de les Arts de Berlín. L'autor de La societat de la transparència fa notar que Occident comença a aplaudir com «un model d'èxit» la gestió de la Xina de la pandèmia. Un model que s'apuntala en la idea que el big data i el monitoratge digital de la vida pública i privada «salva vides».
El Govern de Pequín, que ja havia sembrat l'espai públic de càmeres de reconeixement facial i tèrmic, drons i rastrejos de mòbils i internet, ha introduït un sistema de crèdit que avalua la conducta social dels ciutadans. A qui travessa les línies vermelles -que són moltes- li treu punts i s'arrisca al fet que li neguin un crèdit o a perdre l'ocupació. Si Occident, que aprecia la subjectivitat però ja cedeix dades amb alegria, es veu seduït per la disciplina asiàtica, alerta Han, «el virus haurà aconseguit el que ni tan sols el terrorisme islàmic va aconseguir del tot. De moment, a Espanya, ai, el ministeri d'Afers Econòmics i Transformació Digital ha publicat una ordre -l'SND/297/ 2020- de desenvolupament d'aplicacions mòbils per a «la recopilació de dades» i «l'anàlisi de la mobilitat de les persones» durant el confinament.
El replegament
Mentrestant, tot passa per les pantalles -els afectes, les reunions de treball, les classes, l'entreteniment-, i és possible que vagi calant la idea que només la realitat virtual és territori segur («i que moure's lliurement en espais oberts es limiti a illes pertanyents als ultrarricos», afegeix irònic Zizek). El que és inapel·lable és que la mobilització als carrers per reclamar drets i llibertats, els mítings i assemblees i fins i tot la reunió de dos veïns han quedat suspesos. Això, de moment, permet la discrecionalitat de la policia per castigar amb multes severes actituds que considerin un delicte o un desacatament, ja sigui treure a passejar un gos de peluix, o resistir-se a mostrar l'interior de la motxilla anant cap al contenidor de reciclatge. I en ple oprobi, uns quants balcons, que majoritàriament expressen la solidaritat veïnal i el suport sincer als herois dels serveis bàsics, comencen a treure la ràbia delatant el runner i el que passeja amb el carro de la compra fora del perímetre del súper i la farmàcia.
«El coronavirus és una arma de destrucció de la protesta social, en què ens diuen que el més perillós és ajuntar-nos i reunir-nos», assenyala Maria Galindo, activista feminista i cofundadora del col·lectiu Dones Creant. Permet anar a treballar, però esborra, minimitza o posa entre parèntesis problemes socials i polítics que estaven en ardorosa discussió. El filòsof Paul B. Preciado escrivia dies enrere en un article que la nova frontera política s'ha desplaçat des de les costes de Grècia fins a la porta del domicili privat. «Lesbos comença ara a la porta de casa teva. La nova frontera és la màscara», i l'espai domèstic existeix com «un lloc identificable a Google Maps, és una casella recognoscible per a un dron».
Abans de l'arribada del virus, el filòsof Giorgio Agamben, autor d' El poder sobirà i la vida nul·la, ja advertia que els estats democràtics contemporanis necessiten l'excepció, «i la produeixen també». El nerviosisme de les societats hiperconsumistes necessita, com a contrapartida, una sèrie d'artificis que produeixin sensació de seguretat (assegurances de vida, polítiques contra el crim, murs i tanques per repel·lir la immigració). «Quan el discurs del terrorisme es desgasta i no té els mateixos efectes paranoics, va bé un virus com a amenaça global», coincideix amb Han. El seu temor, ara, és que es consolidi la idea de «ciutadà com a terrorista en potència, el contagiador».
Coronacapitalisme
Amb aquest escenari, «el coronavirus no suposa una amenaça per a l'economia neoliberal, sinó que crea l'ambient perfecte per a aquesta ideologia», considera l'activista croat Srecko Horvat, fundador de DiEM25 juntament amb Yanis Varoufakis. Perquè limita el trànsit dels cossos, però no bloqueja la circulació de les mercaderies i el capital. «Aviat naixerà una forma més perillosa de capitalisme, que disposarà d'un major control i una major purificació de les poblacions», coincideix el filòsof italià Franco Berardi, autor de Després del futur i Fenomenologia de la fi.
Com en altres etapes, és un terreny fèrtil per a la xenofòbia. «Quan el veí emmalalteix, un familiar mor i mantenim tres metres a la cua del súper, es genera desconfiança de nosaltres -explica José Luis Betrán, professor d'Història Moderna de la UAB i autor d' Història de les epidèmies a Espanya-. La història ens mostra que això acaba projectant-se en col·lectius que no són de la teva llengua, del teu país, de la teva ètnia». El nord d'Europa ja ha llançat elements de dubte sobre el perquè a Itàlia i Espanya tenim nivells tan elevats de contagis. I no és descartable que, quan la Covid-19 castigui el Sud Global, amb el pretext sanitari s'afavoreixin criteris etnonacionalistes per tancar encara més les fronteres. «Es complirà el somni feixista que els altres són el perill», conclou Maria Galindo.
Raons per a l'esperança
Però potser no tot són males notícies. No només perquè hem donat un respir al planeta i els dofins passegen pels canals de Venècia i els cérvols caminen per París. Tampoc perquè, com indica Zizek, pot ser que s'hagi donat una estocada a «luxes obscens» com els creuers. Sinó que, com fa notar el politòleg Gustavo Yáñez González, el mercat ha demostrat ser «incapaç de sostenir la vida», i ha portat els seus partidaris a aplaudir la sanitat pública i «a demanar a l'Estat la protecció social que rega els circuits comercials», quan abans només els interessava com a garant del rescat de bancs.
De sobte, el keynesianisme guanya múscul. Victòria Camps subratlla que serà difícil regatejar en despesa pública sanitària i ser refractaris al finançament de la recerca científica. Al seu judici, ha quedat clara la necessitat dels poders públics. «El postconfinamient haurà de venir juntament amb la recuperació de les llibertats, però també de la ferma convicció que sense un Estat protector dels drets socials, que són els de la igualtat, les crisis es resolen malament, injustament -observa Victòria Camps-. Caldrà repetir molt això últim a propòsit del daltabaix econòmic que s'acosta».
Mentre no hi ha recompte de víctimes per l'enfonsament econòmic, Paul B. Preciado fa una crida a no abaixar la guàrdia. «Si el virus muta, cal mutar». Davant de la petició de tancament i teletreball, convida a utilitzar el temps «per estudiar les tradicions de lluita i resistència minoritàries que ens han ajudat a sobreviure fins aquí».
Repensar com volem el que és públic evitaria caure en un error secular. «La Història explica que, una vegada aquestes etapes són superades, de manera instintiva, l'energia col·lectiva continguda necessita ser alliberada i es produeix l'amnèsia social», descriu l'historiador Betrán. «Això seria molt perillós, perquè és una realitat que incumbeix el planeta».
