10 de març de 2021
10.03.2021
Regió7

Un any pregant per tornar a Xile

La germana Remei Pujol va arribar a Navàs el març del 2020 per veure la família, i fins avui no ha pogut volar al país on viu

09.03.2021 | 21:58
Remei Pujol, monja dominica, a Navàs amb la seva germana Maria i una foto de família del 1942

7 de març del 2020: Santiago de Xile-Barcelona. 6 de maig del 2020: Barcelona-Santiago de Xile. Aquestes eren les dates i les destinacions dels bitllets d'avió de la germana Remei Pujol. Era el viatge que fa cada tres anys a Catalunya per visitar la família, i la primera parada va ser Navàs. El què no preveia era que una setmana després es decretés l'estat d'alarma. La pandèmia de la covid li va estroncar tots els plans previstos i el què havia de ser una estada de dos mesos per visitar els parents s'ha convertit en una aventura d'un any sencer.

Avui dimecres, 10 de març, podrà agafar l'esperat vol i tornar al convent de les monges de l'ordre de les Dominiques de l'Anuncianta a Santiago de Xile, que és casa seva des de fa 35 anys.

61 anys de monja dominica

Remei Pujol té 88 anys i en fa 61 que es va fer monja, amb destinació a Argentina. Tenia 27 anys i la força de la vocació i la missió de servei la van empènyer a deixar la ciutat on vivia aleshores, Vic, i dir adéu als pares i germans per travessar l'Atlàntic. «Ho vaig fer amb vaixell, vaig trigar quinze dies de Barcelona a Buenos Aires», recorda la germana Remei.

Al cap d'un temps la van destinar a Xile, després a l'Uruguai i anys més tard va tornar a Xile. Mai no s'ha plantejat tornar al seu país natal: «A l'Amèrica del sud hi he estat sempre molt bé i molt a gust, per això m'hi he volgut quedar. A Santiago de Xile estic en un convent on actualment hi vivim cinc monges, en una escola d'un miler d'alumnes, des dels 3 anys fins als 16». Ella, ja fa anys que no imparteix classes i les seves ocupacions passen per estones de pregària, de lectura, de fer punt de creu, passejades i mantenir converses amb les seves companyes, a qui fa un any que no veu i troba a faltar.

Confinament a Navàs

«Qui m'havia de dir que estaria un any sense tornar a casa!», exclama. Poc s'esperava que a Catalunya l'enganxaria un virus que ens obligaria a tancar-nos a casa durant dos mesos. Ella ho va fer a Navàs, a casa de la seva germana Maria, de 94 anys, i la seva cuidadora, amb el suport dels nebots i nebodes que li feien entendre què passava al món.

La pandèmia era mundial i Xile també en patia les conseqüències. En contacte telefònic amb les germanes dominiques del convent de Santiago, Remei Pujol es mantenia informada de què passava al seu país d'adopció. Però ella seguia al seu país natal, sense poder complir cap dels propòsits: visitar a germans, nebots i cosins que té a Vic, Prats de Lluçanès, Puig-reig i altres localitats del Berguedà i Osona.

Les perspectives no eren bones i tot indicava que el maig no podria tornar a Santiago de Xile, tal com tenia previst la germana Remei. Resignada, es quedava a Navàs: «Vaig haver d'assumir que no podia marxar, malgrat enyorava tornar al convent després d'un confinament domiciliari molt difícil i avorrit». La covid li va trencar els esquemes: «jo venia per visitar tota la família i d'entrada no ho vaig poder fer, no em vaig poder moure de casa de la meva germana, ni tant sols anar a missa».

Al juny, amb la desescalada i l'aixecament de restriccions, la germana Remei, acompanyada dels nebots de Navàs, va poder fer alguna excursió i visitar els parents que té a Vic. «Vaig estar contenta de recuperar una mica la normalitat i sobretot de retrobar-me amb els meus germans i la resta de familiars que encara no havia pogut veure». Amb aquesta missió complerta es preguntava: «Quan podré marxar a Xile?. En aquest país la pandèmia no afluixava i no era viable el viatge Barcelona- Santiago de Xile.

Set mesos i mig a Navarcles

 

Les germanes dominiques del convent xilè li van buscar una alternativa: passar uns mesos a la residència que la congregació té a Navarcles, on hi viuen monges jubilades. La família de Remei Pujol ho va veure de bon ull i ella , tot i ser més reticent, va acceptar. Al juliol va entrar a viure de forma provisional en un centre on estava ben atesa, en unes bones instal·lacions amb jardí inclòs, i acompanyada d'altres religioses. «Em va costar molt adaptar-m'hi, de fet hi he estat set mesos i mig i no ho he pogut considerar casa meva perquè jo sempre he volgut tornar a Xile».

Quan la setmana passada li van comunicar que aquest dimecres podria agafar un avió de Barcelona fins a Santiago de Xile fent escala a Madrid, l'estat d'ànim li va canviar de cop. «Estic molt contenta i allà ja m'esperen», assegura. Aquests dies s'ha acomiadat de la seva família catalana i s'ha hagut de fer una prova PCR per acreditar que és negativa de covid, virus que va passar ara fa un mes, de forma asimptomàtica però estant uns dies aïllada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit