11 de març de 2021
11.03.2021
Regió7
1 ANY DE PANDÈMIA: ELS SANITARIS
infermera del centre hospitalari de manresa

«L'amor que sento per la infermeria em va animar a seguir a primera línia»

La infermera Loren León assegura que el treball en equip va ser fonamental per evitar l'angoixa i el patiment dels professionals sanitaris

10.03.2021 | 22:45
«L'amor que sento per la infermeria em va animar a seguir a primera línia»

«En un futur, m'agradaria oblidar una part de les vivències de la pandèmia... Hi ha coses que val més no rescatar del bagul dels records». Són les paraules d'una de les infermeres del Centre Hospitalari de Manresa, Loren León, qui va atendre els pacients de la primera onada de la pandèmia i, un any després, segueix dia rere dia a l'hospital. Quan mira enrere veu dolor, però alhora se n'alegra d'haver pogut aportar el seu granet de sorra en la lluita per fer front a la pandèmia. «En aquells moments, l'amor que sento per la infermeria és el que em va fer seguir».

Ella descriu com el ritme de feina de les infermeres, els auxiliars, els camillers i els metges va canviar d'un dia per l'altre. «Treballàvem molt comprimides per dins. Van aparèixer noves variables, com ara els EPIs o l'aïllament forçat dels pacients, amb les que no estàvem acostumades a lidiar», explica. Una bona part del temps la destinaven a vestir-se i desvestir-se o a desinfectar els estris i, en aquest sentit, destaca que «sovint tenia la sensació que no arribava a tot. L'excel·lència costa molt d'assolir en una situació com aquesta. Per sort, el suport de les companyes em consolava».

Un dels moments difícils per León era l'arribada a casa després de sortir de l'hospital. «Amb la meva família intentava mantenir una certa distància, perquè tenia molta por de contagiar tant a la meva filla com a la meva parella», explica. Això la feia sentir més sola perquè allò que més hauria necessitat en el moment just d'entrar per la porta era fer abraçades i petons a la seva família. Tot i això, posa de manifest que sí que sentia el suport de les persones que estima a través de petits detalls que li van engrandir el cor. «Recordo un dia que vaig sentir el timbre de la porta i, de sobte, va aparèixer un amic meu que em portava dues bosses carregades d'EPIs. Va ser un regal per part seva», ressalta.

El vincle amb el pacient

La solitud que van patir els pacients que tenien covid és una de les imatges que León reté a la memòria. «És clar que ens tenien a nosaltres, però de cop i volta, es van trobar sense els seus fills, sense la seva parella, sense els seus néts... Això els generava molta ansietat i desorientació, alguns tenien la sensació que els havien abandonat quan realment no era així», apunta. Amb l'intent d'evitar aquesta sensació d'isolament, León procurava fer notar als pacients que ella estava allà, al seu costat. «En alguns moments, deixava de banda la por envers el contagi i m'apropava als malalts per explicar-los la situació i perquè sabessin que no estaven sols».

Malgrat l'esforç i el temps dedicat a cuidar-los, curar-los i fer-los sentir vius, molts dels pacients han perdut la vida en les successives onades de la pandèmia. «En aquesta feina veus a moltes persones anar-se'n, però en el meu cas em costa habituar-me a la mort... N'hi ha alguns que mostren una serenitat i una enteresa en el moment abans de morir que m'emociona», explica amb una espurna de brillantor als ulls.

Al llarg d'aquests mesos, la infermera ha conegut una infinitud d'històries, «i moltes d'elles han sigut una lliçó de vida per a mi». Per a León, la feina d'infermeria és una oportunitat per créixer com a persona ajudant als altres, «malgrat la gravetat d'alguns moments, mai deixaria de fer aquesta professió sanitària que m'omple tant i em fa sentir útil».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit