El primer en el que em vaig fixar ahir quan vag sortir de casa, després d'escoltar fastiguejada com en una emissora avançaven el nom del més venut del dia tot just començada la jornada i de ser entrevistada al programa La Central d'Ona Bages (moltes gràcies!), va ser en una dona que duia una mascareta de flors. Margarides. Feia sol i al carrer hi havia ambient.

A priori, un bon dia de Sant Jordi, donades les circumstàncies. Ni al meu barri ni a la plaça de Lluís Companys no hi havia parades de flors amb cartolines anunciant els preus i la finalitat dels diners; davant la llibreria Parcir tampoc no hi havia la taula de cada any envoltada de gent, com un rusc d'abelles en constant moviment. Tocava signar exemplars (pocs) de la novel·la Un missatge per a la Nora (Parcir) al recinte envoltat amb tanques i amb l'aforament limitat, controlat i distanciat al passeig Pere III, davant del Casino.

El 2019 va ser la primera diada que vaig signar. Aleshores van ser exemplars de Vermell tinta a la parada d'Òmnium, també davant del Casino i compartint estona i taula amb dos autors més. A la tarda vaig anar a fer el mateix a la Rambla de Catalunya de Barcelona. La recordo com una diada lluminosa, molt especial per a mi; probablement, molt corrent per a la resta. De les de sempre. Massificada, de treballar-s'ho a fons a les parades per poder arribar als llibres. D'acabar fins als nassos de la gent...

Ahir ens hi vam acostar. Sant Jordi, però, és l'antítesi del protocol. A veure si matem el drac d'una punyetera vegada!