El SOS desesperat d'una mare per ajudar la seva filla sense perdre'n la custòdia

Montse Vergés és professora d'institut i mare d'una família monoparental especial amb tres fills. Sense casa per hipotecar ni cotxe per vendre. I amb una filla de 13 anys que ha intentat suïcidar-se diverses vegades en els últims mesos. Sense recursos per ajudar-la. Sense centres de salut mental públics on ingressar-la. Ingressar-la, com demana, en un centre (privat) li suposa pagar 4.000 euros mensuals que no té. La Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya, però això suposa renunciar a la pàtria potestat i a la custòdia de la nena: la DGIA està disposada a finançar l'ingrés de la menor però per això la Montse ha de renunciar a la seva custòdia, una cosa que l'horroritza. És per això que ha transmet un SOS desesperat -«sisplau, ¡que algú m'ajudi!»- a través de les xarxes socials. I una convicció: «No vull que la meva filla mori ni vull perdre els meus drets com a mare».

El malson de la Montse comença el 14 d'agost amb un ingrés de la seva filla a l'Hospital Clínic de Barcelona. D'aquí va sortir «sense diagnòstic» i amb una forta medicació que la tenia «atordida». Al començar el curs, al setembre, va tenir un segon episodi en què va estar-se un mes ingressada al Clínic. Al sortir, els metges van recomanar a la Montse que portés la nena a la muntanya. Ho va fer, però allà la menor va tornar a expressar desitjos suïcides. «Em va dir que no la deixés sola perquè se suïcidaria, així que vaig agafar un taxi i vam tornar al Clínic», diu la Montse. Va passar un altre mes ingressada i la psiquiatra de referència va considerar que la nena necessitava un ingrés més llarg, per la qual cosa la van derivar a l'Hospital Benito Menni de Sant Boi. Allà, explica la mare, va millorar i li van donar un permís de 10 dies per passar el Nadal a casa.

Semblava que tot anava bé, però als 5 dies de ser a casa, la menor es va tirar pel balcó. Va ingressar a l'uci de l'Hospital de Sant Pau amb els peus, dues vèrtebres i el còccix trencats. Després de sortir de l'uci, va ser traslladada a l'Hospital Sant Joan de Déu, on la van operar dels dos peus. «40 claus, plaques, cotilla i repòs absolut», afirma la mare. Quan la nena ja podia estar asseguda en una cadira, va tornar al Clínic. Allà va estar un altre mes fins que va tornar a ser derivada al Benito Menni.

Va millorar i va poder passar algun cap de setmana a casa. Però, al tercer cap de setmana, la nena va tornar amb les seves tendències suïcides. El desencadenant, apunta la Montse, va ser l'esplai on anava. «Ho va desencadenar el fet d'anar a l'esplai. No pot sortir de casa». «Qualsevol petit estrès, ara mateix i segons els psiquiatres i psicòlegs, pot ser letal. És per això que J. necessita un centre terapèutic de llarga estada psicoterapèutica per poder recuperar-se», diu la mare abans de denunciar que «aquí és on l'Institut Català de la Salut té un gran buit».

«No hi ha centres públics»

I aquesta és la situació per a aquesta mare treballadora: «No hi ha centres públics. TOTS són privats. Costen com a mínim 4000 euros al mes, i som una família monoparental especial, amb tres fills. Tot i que tinc un sou, no tinc casa de propietat per hipotecar ni cotxe per vendre», diu la Montse desesperada abans de transmetre el seu crit de socors: «Vull demanar auxili perquè no tinc cap possibilitat de pagar 4.000 euros al mes i la meva filla necessita ajuda mèdica». «No vull que J mori, no suportaria que es tragués la vida per no haver-ho intentant tot, absolutament tot com a mare. Però no tinc 4.000 euros al mes», diu.

La «perversitat» del sistema

El sistema li ha plantejat una opció «perversa»: «Em diuen que la DGAIA pot costejar la despesa però hi ha d'haver un pas previ: hi ha d'haver un desemparament, és a dir, ells s'han de quedar la custòdia de J, i jo perdre tots els drets com a mare de la meva filla», afirma la Montse. És a dir, que aquesta mare perdria la pàtria potestat i no podria decidir «absolutament res» que tingués relació amb la seva filla. «Ni de salut, ni de visites, ni de tractaments... Res de res», diu desconsolada. «No vull que J mori ni tampoc perdre els drets com a mare per acompanyar-la en tot aquest procés i decidir».

La Montse ha fet arribar el seu crit desesperat a mitjans de comunicació, entitats, advocats i també al Govern. El seu crit posa sobre la taula un buit a Catalunya quant a l'atenció a la salut mental.