Rescatar persones al Mediterrani genera moltes adhesions, però també crítiques. Ho sap bé Òscar Camps, que respon als detractors en aquesta entrevista. El fundador d’Open Arms recorda que el rescat de persones que es troben en situació de risc al mar és una obligació segons el dret internacional

Els vaixells d’Open Arms són el taxi de la migració irregular?

No, no som els taxis del mar. De vegades sento: «És que van a la costa líbia a recollir migrants», com si fóssim ferris que van i venen. Però no, la flota humanitària navega en aigües internacionals. No s’entra en aigües territorials de cap país tret que sigui per desembarcar. I trobar-los al mig del mar, en una zona de més de 350.000 quilòmetres quadrats, és molt difícil. El mateix es podria dir del Salvament Marítim a Espanya o de la Guàrdia Costanera italiana, que es dediquen també a recollir persones en perill a alta mar.

Si Itàlia, Espanya i la resta de països mediterranis ja tenen guardacostes, per què hi intervenen?

Una cosa és tenir-los i una altra és fer-los servir. El 2016, 2017 i 2018 hi va haver operacions militars al Mediterrani, però cap tenia mandat per al salvament. Eren operacions de dissuasió, observació i vigilància. Però el rescat no és una opció, és una obligació, segons el dret internacional. No només per als vaixells presents a la zona, sinó també per als estats riberencs. Des de les eleccions italianes del març del 2018, es nota una inacció deliberada per part de la UE en aquesta matèria. Se’n desentenen. Si els vaixells surten de la zona de responsabilitat italiana o maltesa, els rescats no es fan. Els vaixells queden a la deriva i a la mercè de la meteorologia. I, evidentment, en desapareixen moltíssims.

Però es podria dir que és una decisió sobirana dels estats decidir si rescaten i quan rescaten. No estan interferint en la tasca dels estats?

No. Els estats no declaren obertament aquesta posició perquè és il·legal, contradiu els convenis humanitaris i el dret marítim. No poden dir que no rescataran. Senzillament financen altres països i milícies de manera il·lícita perquè facin aquesta feina. A Itàlia tenim els guardacostes libis, empoderats i equipats per la UE i Itàlia quan no són guardacostes. Són grups armats als quals s’han donat vaixells perquè operin en aigües internacionals. La seva missió és interceptar pasteres -no rescatar-les- i deportar el passatge a un país en guerra. És com una pirateria finançada. Es fan coses molt lletges, com que l’Armada tunisiana entri en aigües italianes i malteses, intercepti una embarcació i se l’emporti a Tunísia.

No fan vostès el mateix? També operen a aigües internacionals i després porten els migrants a port segur.

D’entrada, estem acostumats a fer servir una terminologia tendenciosa que ens porta a entendre les coses malament. A les aigües internacionals no hi ha migrants. Pel Mediterrani naveguen moltíssims vaixells: 97.000 mercants cada any, uns 250 al dia en les dues direccions. Nosaltres som en aigües internacionals en espera d’algun avís o naufragi i, aleshores, actuem. Per què? Perquè en estar en aigües internacionals és molt més ràpid intervenir que si ets a terra, on esperen els vaixells de la guàrdia costanera italiana o maltesa. Aquests vaixells s’haurien de desplaçar fins a la zona i parlem de 250 milles, més d’un dia de navegació.

Qui els avisa ara de les embarcacions en perill?

De vegades, les mateixes embarcacions porten un telèfon satèl·litari i, quan tenen un problema, truquen als guardacostes, les seves famílies o oenagés com Alarm Phone, que rep trucades d’auxili. Les oenagés han d’avisar immediatament les autoritats i aquest avís es trasllada a tots els països riberencs i als vaixells més propers.

No llancen les màfies la gent sabent que vostès estan a l’altra banda i probablement ajudaran la pastera a arribar a port?

No, perquè la llancen contínuament. I no ho fan perquè hi hagi els vaixells humanitaris. Hi ha 250 vaixells al dia, l’humanitari és el 251. Molts vaixells intervenen i esperen que aquestes persones siguin rescatades. És la seva obligació. Altres no i, de vegades, fins i tot apaguen el sistema de posicionament satel·litari perquè no se sàpiga que són en aquesta zona. Tothom vol fugir de Líbia, començant pels subsaharians, que, pel seu color de pell, són ciutadans de tercera. Són esclavitzats, extorsionats, torturats, i les dones, objecte sexual dels grups armats. De manera que, així que tenen opció, paguen el que poden per fugir. L’única condició fixa és l’estat del mar. Quan hi ha mala mar no surten perquè és la mort absoluta. Quan està plana, els fan fora al mar, hi hagi vaixells humanitaris o no, perquè tenen una finestra climatològica per fer-ho.

Hi ha gent que pensa que vostès són «còmplices de les màfies» i fins i tot que en cobren. És el discurs de Vox, que els va arribar a denunciar per associació amb organització criminal. Quina és la seva política cap a les màfies?

Nosaltres no coneixem les màfies... És molt relatiu. Durant l’horrible crisi de Lesbos (Grècia), quan arribaven les pasteres a la riba, els sirians i els iraquians sortien corrents i la barca quedava abandonada. Després venia gent de l’illa i s’enduia la barca, el motor i els rems. Aquest motor es venia després a Turquia i després la mateixa barca tornava a portar gent. Qui és el traficant aquí? El president que amenaça la UE d’obrir les fronteres si no paga 6.000 milions d’euros? Els que faciliten que es creui o els que, amb molta connivència, miren cap a una altra banda quan tenen la responsabilitat de custodiar les costes? Haurem d’asseure al tribunal de la Haia alguns presidents de govern de països del sud i alguns responsables de la UE perquè aquestes decisions tenen conseqüències. Ja hi ha hagut més de 30.000 morts al Mediterrani, 2.000 morts per any, i el problema són les oenagés?

I si aquesta gent està violant la llei –diuen altres–, per què se l’ha d’ajudar?

Tornem al vocabulari tendenciós. Algú que està en aigües internacionals demanant auxili no és un emigrant. Fins que no arribi a terra, no sabrem en quina situació administrativa es troba. I no parlem d’il·legalitat, sinó d’una situació administrativa irregular. És com si vas amb el DNI o passaport caducat. A terra veurem quins drets tenen, si poden demanar asil o refugi, i la majoria pot. Perquè resulta que tenen drets, i d’això no se’n parla.

Vostè ha esmentat l’efecte crida. Hi ha qui pensa que vindria menys gent si més migrants i refugiats morissin al mar.

La mort no dissuadirà aquells que estan sent violats, torturats o esclavitzats perquè ja no tenen vida. Moltes vegades s’apunten el telèfon de la seva família als pantalons perquè és l’última cosa que perds quan t’ofegues. I així almenys es pot avisar la família perquè sàpiguen que no és a Europa vivint a cos de rei. La gent es llença al mar quan està desesperada, i ho fa perquè no hi ha vies legals ni segures per demanar asil i refugi. Europa et diu que has de tenir els dos peus al seu territori per demanar-ho. I si no et fan un visat, com posaràs els dos peus a Europa?