Què passaria si l’expresident Carles Puigdemont deixés de presidir Junts per Catalunya? La pregunta no és una hipòtesi formulada a l’atzar. Fonts del Consell per la República admeten la possibilitat que Puigdemont opti per reforçar el seu paper en aquest organisme renunciant al lideratge de Junts. Per què? Perquè així mantindria un paper «institucional» com a líder de l’independentisme a l’exterior, no ancorat en cap sigla política concreta, atès que el que pretén el Consell és aglutinar tots els secessionistes catalans al marge de la seva militància en una o una altra formació .

Consultat sobre això, Puigdemont va rebutjar fer declaracions. El calendari és el següent: al febrer es triaran els càrrecs del Consell, que fins ara tenia una direcció provisional que no havia estat votada per les bases. Això serà un cop constituït el que qualifiquen de parlament alternatiu, l’anomenada assemblea de representants, que està formada per 121 membres (80 ciutadans de base i 40 càrrecs institucionals) escollits el novembre passat de forma telemàtica pels 102.000 socis que té l’entitat.

Seguint amb el símil de la política institucional, l’entitat també escull una cosa semblant a un govern, que amb tota probabilitat continuarà presidint Puigdemont quan se celebri la sessió d’investidura de l’assemblea de representants i es voti el president. Aquest formarà el seu equip, anomenat govern del Consell.

A partir d’aquí és quan es podria produir la gran novetat: que Puigdemont, sempre al·lèrgic a les disciplines de partit verticals, faci el pas d’abandonar la presidència de Junts -cal veure si també la militància- per centrar-se així en el Consell i, en paral·lel, en el seu objectiu personal: el retorn a Catalunya si les institucions judicials europees li donen la raó en la batalla que manté amb les altes instàncies judicials espanyoles sobre la petició d’extradició.

La carrera política de l’expresident és plena de canvis de sigles. Mai no ha amagat la seva preferència pels projectes i les idees més que per la gestió del dia a dia de les estructures partidistes. A Convergència no amagava la seva incomoditat respecte, especialment, de la coalició amb Unió, i en la gestió de l’alcaldia de Girona es va moure més enllà de les fronteres ideològiques clàssiques de CDC.