Tunísia celebrarà unes elecci-ons constitucionals el proper di-lluns 25 de juliol. Se sotmet a vota-ció una nova constitució, proposa-da pel mateix president Kaïs Saïed, que planteja un règim més presi-dencialista, amb més poder de de-cisió des de la presidència del Go-vern, que, de fet, s’ajusta a la línia que ha anat imposant en els dar-rers mesos l’executiu de Saïed.

Kaïs Saïed va arribar al poder amb les eleccions del 2019. Era un professor de Dret d’una universitat tunisiana, una figura externa de l’esfera política. El candidat, amb un discurs conservador i populis-ta, va obtenir més del 72% dels vots. Es tracta, pràcticament d’un plebiscit per al Govern, en un any que estarà marcat per una segona convocatòria a les urnes, després de l’estiu, per triar Parlament i Go-vern.

Amb la nova constitució, però, «el 80% del poder serà a les mans del president», declara Sadok Cha-abane, professor tunisià de Dret Constitucional. Així doncs, per di-versos analistes, la consulta pot acabar sent un plebiscit sobre el president. El 25 de juliol de l’any passat, Saïed va congelar el Parla-ment, que va dissoldre al cap de quatre mesos, emparant-se en l’article 80 de la constitució.

Des de llavors, ha destituït 57 jutges i ha dissolt o multat institu-cions independents, entre altres accions. «El president justifica aquesta presa de les regnes del po-der per la inestabilitat sociopolíti-ca actual», apunta la revista Jeune Afrique. A més d’aquestes votaci-ons, també s’han convocat elecci-ons per triar nou Parlament per al proper 17 de desembre.

La versió final de la nova cons-titució es va publicar el 8 de juliol, redactada per una comissió i revi-sada pel mateix president. Partits i organitzacions opositores han fet campanya pel no. N’hi ha que han fet campanya pel boicot, com el partit majoritari Ennahda. Durant aquesta setmana hi ha hagut ma-nifestacions en contra ade les votacions al voltant de l’avinguda Bour-giba, al centre de la ciutat. L’actual constitució, a diferència de la pro-posada, es va redactar després d’un procés participatiu que va durar dos anys, arran de la revolució del 2011. Va entrar en vigor el 2014. Ennahda, partit definit com a democràtic i islamista, va ser un dels impulsors de la revolució del 2011, que va acabar amb la dictadura de Ben Ali i va començar una transició democràtica. El partit va governar des de l’inici de la transició fins a la victòria de Saïed. Tunísia va ser el primer país on es van iniciar les anomenades «primaveres àrabs», que van representar un trencament de dictadures a diferents països del Magreb i l’Orient Mitjà, i el país és considerat l’exemple d’èxit de les revolucions.

Tot i això, per a molts la transició democràtica es considera un fracàs. Actualment, un terç de la població tunisiana de menys de 30 anys està a l’atur. El país es troba submergit en una crisi econòmica, incrementada per la mala gestió de la crisi sanitària de la covid-19 i per la disminució del turisme dels darrers anys, una de les principals fonts econòmiques. A més, hi ha una manca d’infraestructures pú-bliques, com per exemple, el trans-port públic o la recollida d’escombraries, que es fa més palesa en zones rurals.

Tunísia, antiga colònia france-sa independitzada el 1956, s’ha considerat un país secular i pròxim a occident. Els últims anys, però, hi ha hagut una aproximació amb els països del golf Pèrsic, que han in-vertit arreu del país. Arran d’aques-ta aproximació hi ha hagut un aug-ment de la islamització de la soci-etat. Les relacions internacionals de Kaïs Saïed segueixen aquesta lí-nia, el país s’ha distanciat de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional i ha aplicat polítiques d’aïllament.