Un total de 23 morts i tres quartes parts del miler d'habitants que tenia el poble, afectats. És el balanç de l'epidèmcia de grip espanyola que justament ara fa cent anys va patir el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el més perjudicat de la comarca. El doctor manresà Armand Rotllan descriu les conseqüències ocasionades per la malaltia i la seva coexistència temporal amb un episodi de tifus en el llibre Epidèmies al Pont de Vilomara i Rocafort a principi del segle XX (Zenobita edicions). L'Ajuntament (amb el Col·legi de Metges) en va organitzar ahir la presentació i la descoberta d'una placa al dispensari dedicada al metge Anicet Gresa i a l'alcalde de l'època, Josep Maria Serra Sallent, que van destacar per la seva lluita contra les dues epidèmies.

«Eren uns temps en què no hi havia vacunes i els malalts es tractaven a casa», apunta Rotllan, i això hauria agreujat el context d'especial virulència d'aquell brot de grip espanyola. I és que, tal com apunta Rotllan en el llibre, era «un virus de grip aviària que es multiplicava cinquanta vegades més que el de la grip habitual». A més, es va donar la circumstància que el Pont es va quedar sense metge titular per malaltia, i això va fer que la població quedés totalment indefensa només començar l'epidèmia. Es van detectar els primers casos a mitjan estiu del 1918, i el brot no es va donar per tancat fins a final de desembre. Aquell any hi va haver 46 defuncions al poble (prop del 5 % dels habitants) quan difícilment arribaven a la vintena. La meitat s'atribueixen directament a la grip i les seves complicacions, i en la resta, hi va contribuir fort la coexistència del tifus.

La contribució del metge Gresa

Davant la «desesperació» del poble per la falta de metge, l'aleshores alcalde, Josep Maria Serra Sallent, va demanar auxili al governador civil, que va enviar al Pont un metge de sanitat, Santiago Gresa i Camps, per avaluar la situació i adoptar mesures.

Però el veritable protagonista va ser el seu fill, Anicet Gresa, «que en assabentar-se de la difícil situació del Pont, s'hi va presentar voluntari per assistir els malalts», apunta Rotllan. Era metge titular de Navarcles, però com que n'hi havia un altre i allà l'epidèmia no era tan greu, es va traslladar al Pont quatre mesos. Un gest que, segons Rotllan, «va evitar una mortalitat encara més gran perquè, tot i que encara no hi havia certs medicaments, el metge podia assistir els pacients, tractar els símptomes i actuar davant de possibles complicacions».

Anicet Gresa va ser condecorat amb la Creu de Beneficència de Primera Classe, del ministeri de Governació, i amb la Medalla d'Or de la Creu Roja.

L'alcalde que va combatre el tifus

Superada l'epidèmia de grip, el 1920 el poble va patir un nou brot de tifus encara més fort que el del 1918. De fet, era una malaltia endèmica, amb afectacions tot sovint, agreujades (com diu Rotllan al seu llibre) «pel mal estat de les aigües que es treien d'un antic pou i dipòsit contaminat».

Després de la crida que havia fet per salvar el poble de la grip dos anys abans, el paper de l'alcalde Serra Sallent va tornar a ser decisiu en el tractament del nou brot de tifus. Va promoure entre la població la vacuna preventiva que s'acabava de descobrir contra la malaltia «en un moment en què molts no hi creien», diu Rotllan. Des de llavors, es va anar reduint exponencialment la mortaldat.

De l'explosió al bombardeig

El llibre de Rotllan també es fa ressò de dos esdeveniments de l'època que van trasbalsar el poble. Es tracta de l'explosió, el 1902, d'una caldera de vapor de la fàbrica Jover, que va fer 13 morts i més de 40 ferits, i de l'auxili que va oferir l'aleshores alcalde de Manresa, el republicà Maurici Fius i Palà.

També destaca el paper del metge i alcalde Francesc Barbero, que, acabada la guerra civil i gràcies a la seva influència com a oficial, va evitar que el Pont fos bombardejat pels Nacionals com a represàlia per l'assassinat d'un altre oficial perpetrat per un franctirador al poble.