12 de agost de 2019
12.08.2019

Els últims supervivents de les colònies mineres

Els pocs veïns que encara queden a la Botjosa i a Vilafruns reclamen més atencions davant la degradació constant que experimenten els seus barris

11.08.2019 | 22:43
Per l'esquerra, Óscar Hamer i Arquímedes Julián, de l'AV de la Botjosa

De la màxima vitalitat en plena efervescència minera de fa mig segle fins a gairebé l'oblit. La vida a les antigues colònies de la Botjosa, a Sallent, i Vilafruns, a Balsareny, ha canviat com de la nit al dia en poc més d'una generació. De la intensa activitat social, esportiva, cultural i, en definitiva, de l'ambient de barri que hi va haver fins a començament dels 90, només en queda el testimoni dels pocs veïns que encara hi viuen. A la Botjosa n'hi ha un centenar, i a Vilafruns no arriben a la cinquantena, quan en els dos casos s'havia voltat el miler d'habitants.

Voreres malmeses, herbes de mig metre en alguns vorals, esquerdes a l'asfalt i, sobretot, la calma que es viu pels carrers, són l'evidència del canvi cap a una progressiva decadència. «Estem abandonats, abandonats de veritat!», exclama el president de l'Associació de Veïns de la Botjosa, Arquímedes Julián.

Tant la Botjosa com Vilafruns són propietat de la Societat Estatal de Participacions Industrials (Sepides), del ministeri d'Hisenda, que les gestiona i es cuida de mantenir-les, si bé en el cas de la Botjosa, l'Ajuntament de Sallent ara també s'hi involucrarà. Abans, els veïns tenien un tracte directe amb l'empresa que explotava les mines, fins que van passar a mans d'ICL i la Sepides es va fer càrrec dels dos barris. «Al principi semblava que hi posava interès, però al final se'n va desentendre. Això és un actiu que ja no els dona res, i no hi fan cap inversió», lamenta Óscar Hamer, de la Botjosa.

D'això es queixen, del poc manteniment que, tant en un cas com en l'altre, diuen que es limita a enviar-hi algú a tallar l'herba un cop o dos l'any. «Si hi ha una urgència, responen, però si no, com que l'autorització depèn de Madrid, triguen més», diu Santiago García, que el 1962 es va establir amb la família d'Extremadura a Vilafruns. Lamenta l'estat en què està el cablatge elèctric del barri.

A la Botjosa, la situació s'agreuja amb fanals que no funcionen o fan poca llum, «i quan plou sovint ens quedem sense», apunta Arquímedes Julián. Ell mateix, o algun altre veí que en tingui la clau, han d'anar fins a l'armari on hi ha el quadre elèctric que regula l'enllumenat públic del barri «i tornar a donar el cor-rent, perquè salten els ploms». També es queixa de les filtracions de l'aigua que baixa del runam que hi ha a tocar, i que «les canonades de la xarxa de l'aigua que consumim, encara són d'uralita!». Un altre problema «són les cases», afegeix el seu company de l'associació, Óscar Hamer: «Per a qualsevol avaria, triguen a venir, i si volem fer una reforma ens cal el permís de Sepides».


L'avantatge de pagar poc

Però no tot són pegues. La deixadesa en què es troben els barris contrasta amb l'estalvi econòmic de què gaudeixen els veïns. Com que els habitatges són de l'Estat, paguen lloguers «simbòlics», alguns fins i tot inferiors als 50 euros , especialment entre els primers inquilins que hi han viscut sempre. Hi ha diferents contractes, però en tot cas difícilment se superen els 230 euros de lloguer per unes casetes d'uns 60 m2 amb pati. Tampoc no paguen els serveis ni les escombraries, perquè la taxa l'abona directament Sepides als ajuntaments.

Els mateixos veïns admeten que això és un gran avantatge, i un motiu per quedar-s'hi, i fins i tot la crisi i l'augment del preu dels habitatges a fora està fent créixer la demanda en aquests barris. Sobretot ho aprofiten familiars dels que hi havien viscut, expliquen.

Arquímedes Julián fa 48 anys que viu a la Botjosa. Ara en té 70, i diu que no en vol marxar perquè «hi estem bé». Els seus fills, en canvi, sí que viuen fora, «i haurien d'estar molt malament per tornar». I és que, «tal com està ara, aquest barri no és per a joves».

Hi coincideix Manel Arcos, de 44 anys, que va marxar de la Botjosa però hi ha tornat. Ara viu amb la seva mare, delicada de salut. Diu que la vida al barri «és massa tranquil·la i avorrida. Hi ha molta deixadesa», i lamenta casos de veïns que, com ell, no tenen cotxe i es veuen obligats a agafar el bus per a tot. Al barri no hi ha ni una sola botiga.

Però hi ha opinions per a tot. «En el fons, aquí es viu bé, i és un lloc tranquil, el problema és que hi falta manteniment i inversió», afegeix Óscar Hamer. Va néixer a la Botjosa fa 47 anys, i tot i que no descarta marxar-ne, «també em sabria greu per la comunitat que hem fet al bar-ri. S'ha de defensar poder viure aquí amb dignitat».

Santiago García i Nati Murillo són un matrimoni de Vilafruns, on viuen des de petits, i per ara tampoc tenen previst marxar-ne. «He fet molta vida en aquest barri. Estic molt a Balsareny, però visc aquí, i si mai marxem no sé si m'adaptaré prou bé», diu García.

Entre la nostàlgia i la incertesa

Els veïns que fa temps que viuen en alguna de les antigues colònies enyoren el que tenien. «És una pena perquè s'ha anat degradant», diu Nati Murillo. Amb el seu marit, recorden els 16 blocs de 4 plantes cadascun que hi havia a Vilafruns i que es van enderrocar per l'aluminosi. «Aquí teníem església, escola, un bar, un teatre i una associació de veïns», explica el marit. Ell n'havia estat president, i també director d'un dels grups de teatre que hi havia. Tampoc no s'oblida de l'afició pel futbol, «que els diumenges portava mitja comarca a Vilafruns». De tot allò en queda un local social.

I a la Botjosa, tres quarts del mateix. Hi havia hagut un altre barri al marge est de la C-16, que ja no existeix. També, un bar, un economat, una carnisseria, una sala polivalent, una escola i una església, que és l'únic que queda.

Uns i altres no veuen clar el futur de les antigues colònies. «De futur, cap ni un», diu Santiago García, que tem que Vilafruns es despobli a mesura que es mori la gent gran. Pensen que la situació es podria salvar amb inversions per posar els barris al dia, i amb manteniments regulars. Alguns aposten perquè sigui l'Ajuntament qui faci el pas i algun dia els compri a Sepides, però hi confien poc. Això sí, siguin quins siguin els tractes, els veïns defensaran mantenir les condicions actuals de lloguers assequibles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2019 a Catalunya

Calendari Laboral 2019 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2018/19