Després d'estar gairebé dos mesos veient passar la vida a través de la finestra de casa, una parella de monistrolencs es calça les sabatilles i puja a peu a Montserrat. Una hora i mitja més tard, els esbufecs alimentats en els camins costeruts són inaudibles davant del majestuós silenci que diumenge passat saturava l'ambient dins i fora de la basílica, als atris porxats, els patis interiors i l'espai obert. L'historiador Alain Corbin afirma que pràcticament hem oblidat que «el silenci no és tan sols absència de soroll» i les seves paraules prenen un sentit ple en unes places buides coronades pels cants diversos dels ocells, el xiuxiueig del vent i, fins i tot, posats a fer de les metàfores virtut, el verb dolç de l'escalf d'un sol radiant en un matí net que fa estremir de bell que és. Però, per damunt de tot, la presència invisible i imponent del silenci.

Els turistes van desaparèixer de Montserrat a mitjan març i, des d'aleshores, allà on al 2019 hi van fer cap 2,7 milions de visitants ara pràcticament no hi ha ningú. Entre les parets del santuari hi conviuen uns quaranta-cinc de la seixantena de monjos de la comunitat benedictina que dirigeix l'abat Soler, i entre setmana s'hi deixen veure encara els treballadors imprescindibles després d'un parell d'expedients de regulació temporal d'ocupació que afecten gairebé tres-centes persones. Els dissabtes i els diumenges, però, la solitud sotja les passes del vigilant de seguretat, que recorre el territori enfilat a un patinet elèctric, i el dependent de la botiga de queviures que amb prou feina despatxa uns quants diaris per als germans i un refrigeri als Mossos de guàrdia, a les dones de la neteja i pràcticament ningú més.

Dins la basílica de Santa Maria, centre neuràlgic de l'espiritualitat humana i l'atractiu turístic que coexisteixen a Montserrat, el silenci aclapara abans de la missa de les 11, anunciada per l'estrèpit altiu i superbiós de les campanes. Un ofici sense públic assegut en uns bancs on uns cartells adverteixen d'un futur immediat de germanor sense frec: cinc persones a cada banc i amb un metre de distància entre cadascuna d'elles. Cada diumenge, la litúrgia cristiana emesa per televisió ensenya als fidels una imatge insòlita: una arquitectura majúscula que corona, il·luminada darrere la seva coberta transparent, una marededeu sense companyia terrenal.

En aquests dies de confinament selectiu, ciclistes i corredors poden pedalar i trescar tant com vulguin sempre que no s'escapin del seu terme municipal. I el parc natural de Montserrat és administrativament capriciós: pertany al Bruc, Collbató, Monistrol i Marganell. En qualsevol cas, però, hi ha un límit a la temptació: la plaça que antecedeix a l'entrada el conjunt monacal és terreny vedat al visitant que hi arriba després d'haver suat la cansalada. Com el Gran Germà orwellià, hi ha un ull que tot ho vigila.

«Fa molts anys que pujo a Montserrat», explica un excursionista, «i sovint hi venia d'hora, molt d'hora, no em trobava turistes, però hi havia un cert moviment, la gent de les parades de mató... Avui, res de res». Fa gairebé dos mesos que la vida s'ha abocat vertiginosament al zero absolut, a aquell silenci que traspua en el relat del santuari que fa el pare Albareda en la seva Història de Montserrat. La calma d'abans del turisme és un reducte de les pàgines viscudes que ha tornat ara exuberant i regalant a la natura un instant de respir.

No és una bona època per als souvenirs, el museu està tancat i ningú albira l'horitzó, el Montcau, la Mola, ni el mar desdibuixat al fons per uns núvols calitjosos entre Collserola i la serra de Marina. Potser sí que calia obrir un parèntesi... però esperem que no duri gaire.Encara més buida sense la companyia de l'Anna

L'atri porticat que precedeix l'entrada a la basílica de Santa Maria, durant uns quants mesos hi va fer estada un cap gegant creat pel famós escultor català Jaume Plensa. Batejada amb el nom d'Anna, aquesta estàtua de 4 metres d'alçada va imantar l'atenció de les càmeres dels turistes pel viu i interessant contrast que proposava la instal·lació d'una peça artística contemporània d'acer inoxidable en un entorn construït i reconstruït els dar-rers cinc segles.

Sense l'Anna, la solitud de l'espai, i la calma límpida que transmet, s'accentua en aquests dies de confinament. Sense la contaminació ambiental de la presència humana, respiren alleujats els alabastres dels sepulcres del príncep Joan d'Aragó i de l'almirall Bernat de Vilamarí, la portalada romànica, l'estatuària del pati i el mural de la visita de Joan d'Àustria a Montserrat. Allò que la destra mà de l'home va erigir, ara agraeix que durant una temporada ni tan sols s'hi acosti.