Paulo Roberto Martins Maldos, nascut fa 69 anys a São José dos Campos, a l’estat de São Paulo, va ser un estret col·laborador del bisbe Pere Casaldàliga durant bona part de la seva estada al Brasil. Format en Psicologia, Maldos destaca per una llarga trajectòria vinculada als moviments socials i la defensa dels drets humans des de nombrosos càrrecs a diverses institucions, i especialment des dels governs de Lula da Silva i Dilma Rousseff. Per tot plegat va forjar una bona amistat amb el bisbe balsarenyenc, i ara ha estat uns quants dies a Catalunya, on ha fet xerrades per recordar la seva figura.
Va ser un gran amic de Casaldàliga. Què el va captivar, d’ell?
El seu compromís amb la vida de les persones més allunyades de tota la societat, dels més exclosos. La seva lluita per la transformació social que els garantís unes noves relacions amb l’Estat, i amb la resta de la societat i l’Església, sense desigualtats, pobresa ni explotació.
Com es van conèixer?
En el meu primer any a la Facultat, el 1972. Ell i un grup de bisbes que treballaven en aquesta línia de transformació i compromís van anar a la Universitat Catòlica de São Paulo on jo estudiava Psicologia per fer-hi una xerrada. Ens van venir a parlar de temes dels quals no es discutia per la censura, fins i tot amb policies a les redaccions. Ens van parlar de la guerrilla a l’Amazònia, dels esclaus, dels assassinats d’indígenes... i tot allò ens va colpir molt. Des d’aleshores vam tenir trobades amb ells i amb en Pere Casaldàliga, i en va sorgir una amistat de 50 anys fins a la seva mort.
Què en va aprendre, d’aquestes trobades?
Moltíssim. Sobretot la radicalitat en el seu compromís amb els sectors populars, i la forma tan senzilla, directa i afectiva amb què es presentava. També el coratge amb què afrontava les situacions perilloses que va viure, la lucidesa i la creativitat amb què parlava... Sempre tenia temes interessants per explicar, del món i d’Amèrica del Sud... perquè també es va comprometre amb causes de fora del Brasil, des de la revolució de Nicaragua fins a El Salvador, Guatemala, o les Mares de la Plaza de Mayo a l’Argentina... Mai va perdre els vincles amb el seu poble d’Araguaia, però també es preocupava d’altres llocs.
Tornant al Brasil. Després de pràcticament dos anys de la seva mort, què queda del seu llegat?
Els problemes que ell combatia al Brasil han empitjorat. Hi ha hagut una regressió molt forta en les lluites per la reforma agrària, contra la fam, la pobresa, o pels drets dels indígenes i de les dones... El Brasil s’havia pogut escapar del mapa de la fam i ara hi ha tornat, la reforma agrària està paralitzada, els territoris indígenes estan envaïts per buscadors d’or i llenyataires... Per això, el missatge de Pere Casaldàliga pren més significat que mai.
Té gaire a veure tot això amb el govern d’ara de Bolsonaro?
Sí que hi té a veure. Fins i tot un diputat del Mato Grosso molt alineat amb aquest govern va arribar a festejar la mort de Casaldàliga. Casaldàliga sempre va lluitar al costat dels indígenes, i mentre el Govern de Dilma Rousseff va treure tots els invasors i va tornar les terres als indígenes, un dels compromisos en campanya electoral d’aquest diputat amb les seves bases era treure’n els indígenes i retornar aquestes terres als invasors. I Bolsonaro, en la seva campanya també va prometre invasions d’aquestes terres a escala nacional i anul·lar els decrets de reconeixement de territoris als indígenes. Ho va intentar, però la Justícia ho ha impedit.
Amb aquest Govern, doncs, el llegat de Casaldàliga està en risc?
Sí, però la resistència popular que ell mateix va ajudar a construir és molt gran. El problema és que s’enfronten a vint mil invasors, i buscadors d’or... que fan desastres ambientals, i amb molt de suport de Bolsonaro, que els estimula. Els governs anteriors havien fiscalitzat aquestes activitats i les impedien. Ara no.
Vostè havia treballat amb els governs de Lula da Silva i Dilma Rousseff. Van arribar a conèixer i admiraven Casaldàliga?
Sí, sobretot amb Lula. És catòlic, i recentment l’ha casat un bisbe retirat molt amic de Casaldàliga. Lula es va trobar moltes vegades amb Casaldàliga, en comunitats de base, pastorals i també obreres on Casaldàliga era un referent. El cap de gabinet de Lula, que era el meu cap, perquè en vaig formar part, Gilberto Carvalho, va ser seminarista i tenia Casaldàliga com un referent a la vida. Mai el va oblidar, i quan va arribar al gabinet, a la seva oficina hi tenia una foto de Casaldàliga, com si l’estigués vigilant, i per no perdre’l mai com a referent.
I amb Dilma Rousseff?
No van tenir tant contacte perquè les seves trajectòries no van coincidir tant, però també l’admirava moltíssim, i va patir molt quan va morir.
I ara, més enllà de la pròpia resistència, qui ha agafat el relleu de Casaldàliga a São Félix?
Les diverses organitzacions que es van anar creant mentre ell hi era, però no hi ha una figura concreta, sinó que és més aviat una cosa col·lectiva. L’esperit de Casaldàliga encara és ben present en aquests col·lectius.
Què caldria per garantir la preservació d’aquest llegat?
És important mantenir viva la seva obra, divulgar-la i anar-la actualitzant, tant les causes per les que lluitava com la manera d’afrontar-les. Ho feia d’una manera molt humana, amb simplicitat, sense jerarquies ni privilegis. Sempre practicava aquest criteri d’horitzontalitat, comunió, simplicitat i veritat. Fins i tot es vestia d’una manera molt simple, sempre amb sandàlies..., fins al punt que, veient-lo, mai hauries dit que era un bisbe.
