El 1623 a la presó reial de Berga van tancar-hi dones acusades de ser bruixes. És la primera constància històrica documentada que es té a la capital berguedana de l'existència de persones que practicaven la bruixeria, o que, si més no, van ser perseguides per ser considerades bruixes. Aquesta informació, i d'altres aspectes relacionats amb la bruixeria, és el que poden conèixer els visitants a l'exposició Bruixes?, que acull el Museu Comarcal de Berga dins del projecte Àgora Cultural Berga, que impulsa el consistori i l'espai museístic. En menys d'un mes ja han passat per l'equipament més d'un miler de persones i els organitzadors estan estudiant la possibilitat d'allargar l'exposició fins al gener, en lloc de tancar-la el 15 de desembre tal com era previst inicialment.

La historiadora berguedana Dolors Santandreu, que està al darrere del contingut de l'exposició a partir de documents localitzats i d'informacions extretes d'estudis com la tesi de l'historiador Pau Castell, explica que repassant el clavari, el llibre dels comptes municipals, és on va trobar les primeres referències de bruixes a la ciutat. És el mateix manuscrit on hi ha les primeres notícies de la Patum de què es té constància fins ara. En aquest document hi ha quatre referències del gener i el febrer del 1623 on s'especifica que es van destinar diners municipals per a medecines, cirurgia i serveis jurídics per a les bruixes que estaven tancades a la presó reial, i que també van ser «turmentades» tal com es recull en el mateix document. «Són només quatre referències. No sabem d'on eren ni què els va passar, però potser mirant la documentació de la Reial Audiència de Barcelona se'n pot trobar més informació, perquè contràriament al que pensa la gent, qui va perseguir més les bruixes va ser la justícia civil, i no tant l'Església, que no s'ho va acabar de creure fins que la Inquisició va iniciar-ne la persecució. La principal diferència entre uns i altres és que l'Església cremava les bruixes, mentre que el poder civil les penjava a la forca».

A banda d'aquesta informació que fa referència a la cacera de bruixes a la capital berguedana, l'exposició va més enllà i fa un repàs de quins són els orígens de la bruixeria a Europa i quina és la primera referència a Catalunya, que va ser als voltants del 1400. Santandreu explica que generalment eren titllades de bruixes «dones pobres, vídues, que estaven soles, que tenien alguna deficiència o malformació, o simplement que eren més lletges que altres dones». I és que detalla que «hi havia molt pocs homes bruixots».

De què s'acusava les bruixes?, «de provocar la mort dels infants -que en aquella època és una acusació amb poc sentit perquè la mortalitat infantil era molt alta-, de fer malbé les collites, de fer caure pedra, de matar el bestiar...», relata Santandreu.

Per combatre les bruixes i evitar les seves malediccions, es van popularitzar alguns antídots i rituals, com per exemple portar un penjoll, «com una mena d'amulet», aclareix Santandreu; que el capellà pugés al comunidor, que podia estar a sobre del campanar o bé aïllat, per fer desviar les tempestes i les pedregades; la tradició del salpàs, el ritual de tirar sal a les façanes principals de les cases per protegir-les durant tot l'any; o bé penjar-hi carlines o les palmes beneïdes.

Entre els segles XVI i XVII es calcula que a Catalunya es van acusar fins a 400 persones de practicar la bruixeria, i la majoria van acabar a la forca.