S´havia anunciat que la compareixença del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, es podria veure a la plaça del Forn a Berga i a la biblioteca de Gironella. Se sobreentenia que seria mitjançant una pantalla gran oimés en un espai a l´aire lliure com el previst a la capital. Però a l´hora de la veritat no va ser així. En un extrem de la plaça, el que queda més proper al carrer Major, s´hi va posar un televisor domèstic damunt d´una taula. L´aparell hauria estat suficient per a una sala d´estar domèstica però instal·lada en aquesta àgora es veia petitíssima, diminuta. I a més no se sentia per molt que s´apugés el volum. Ni amb subtítols. La logística era clarament insuficient. «Si ho arribo a saber em quedo a casa», comentava una ciutadana rient, asseguda en una de les cadires de les dues terrasses que dos bars tenen en aquesta plaça. A les 6 de la tarda s´hi aplegaven un centenar de persones.

Quan es va saber que el discurs del President s´endarreria una hora, fins a les 7, hi va haver veïns que van marxar i que van tornar després. Aquest temps va ser com or per als encarregats de la imatge i el so. Aquest temps mort els va servir per intentar trobar la manera que el discurs presidencial es veiés i se sentís mínimament. Treballaven amb la hipòtesi d´utilitzar un aparell per projectar la imatge a la paret quan es fes fosc. Però el material disponible no ho permetia. Finalment es va aconseguir un so suficient perquè els assistents poguessin sentir l´al·locució gràcies a un altaveu. I així es va passar.

A mesura que s´acostaven les 7 de la tarda i la llum anava minvant, la plaça del Forn recobrava vida. Les taules i cadires de les dues terrasses s´omplien de mica a mica així com també els bancs i desenes de persones es van posar darrere i davant de la barana fèrria de la plaça berguedana. Desenes d´ulls cada cop estaven més concentrats en la petita pantalla televisiva per on desfilaven els diputats que anaven ocupant les seves bancades. Amb un got de cervesa, un refresc, fumant o gaudint d´un berenar expectant, patates fregides, pipes o brioixeria per fer callar el rau-rau de la panxa i segurament encalmar els nervis. Els més tranquils i força aliens a la televisió (perquè no hi feien dibuixos) eren les criatures que corrien, jugaven i cridaven alegres. El més menuts estaven completament aliens al que no fos satisfer les seves necessitats més bàsiques, com un menut a qui la seva mare alletava esperant que Puigdemont intervingués.

El silenci va marcar l´inici de la intervenció del President. Els assistents van aplaudir tímidament quan Puigdemont va agrair a tothom que ha treballat per fer possible el referèndum l´1 d´octubre. I va condemnar les agressions policials a ciutadans que volien votar. Puigdemont va fer una repassada cronològica de com s´ha arribant fins aquí. Només se sentien els crits de la canalla. Els adults esperaven. Esperaven que Puigdemont proclamés la independència. L´expectació era màxima. I finalment Puigdemont ho va fer: la plaça va esclatar en aplaudiments. Hi havia qui plorava. Però l´alegria col·lectiva es va acabar ràpid, tan bon punt el President va dir que la suspenia per donar una nova oportunitat al diàleg i la mediació.

Una de les assistents continuava plorant. Ara de tristesa. Es diu Cristina Siles. «Primer ha semblat que sí que declarava la independència i no ha estat així, almenys no ara. I ja comencem a estar molt cansats. No hi ha més paraules». Deia que la proclamació en suspens d´ahir «és desencoratjadora, la veritat». El cert és que després de la intervenció de Puigdemont bona part dels assistents van desfilar i van deixant la líder de l´oposició, Inés Arrimadas, parlant gairebé sola.