26 de juliol de 2020
26.07.2020
Regió7

«Un arxiu és una infraestructura d'estat, no hauríem d'estar pidolant tot el dia»

Xavier Pedrals, director de l'Arxiu Comarcal del Berguedà, reclama fons suficients perquè els arxius comarcals puguin dur a terme la seva tasca

25.07.2020 | 21:56
Xavier Pedrals fotografiat a l'Arxiu Comarcal del Berguedà aquest dilluns

Xavier Pedrals Costa (Bagà, 1956) des del 1987 s'ocupa de l'arxiu de Berga, que el 2000 va ser reconvertit en l'Arxiu Comarcal del Berguedà. Ha escrit llibres i més de 500 articles, entre altres a Regió7. Ara es jubila. Viu a Berga des de fa 48 anys. És casat amb Cecília Camprubí, i té dos fills, el Xavier, de 26 anys, i la Neus, de 25. El 1982 es va llicenciar en Història i el 1993 va obtenir el grau de magíster en arxivística. Ha exercit de mestre i ha estat vinculat a diferents entitats.

Té 63 anys. Per què es jubila?

Necessito disposar de més hores per a la meva vida personal.

Està segur que es vol jubilar?

(Somriu). Això m'ha fet rumiar molt. Hi ha moltes coses començades i em sap greu no poder-les acabar, és clar que això li deu passara a tothom quan es jubila.

Què no podrà acabar?

Tenim tres donacions molt importants que estan molt lligades però que s'hauran de tancar. Ens arriben 2 milions d'imatges de cal Luigi. Quan les tinguem, l'Arxiu Comarcal del Berguedà serà el que tindrà més imatges conservades dels arxius comarcals de Catalunya. En total tindrem 2,5 milions de fotografies. També tenim el fons de mossèn Climent Forner. És un projecte que inclou una exposició biogràfica que hauria d'estar acabada abans del 31 d'octubre i que ja tenim molt avançada. La tercera destacada és la donació de la Coral Polifònica de Puig-reig. Ja hi havia l'arxiver adjudicat per fer aquesta feina però arran de la covid-19 ha quedat aturat.

Hi ha una donació en dansa que té una importància sentimental per a vostè, oi?

(Somriu) Sí. És l'arxiu fotogràfic del meu pare, en Josep Pedrals (el Pepet de cal Boira), que va començar a fer fotos el 1929. Va anar a retratar els altars de Bagà abans que els cremessin per la Guerra Civil Espanyola i també després. Té fotos precioses de Bagà.

Ja en sabrà d'estar jubilat?

(Riu). No m'he avorrit mai. Totes les activitats que he fet sempre han estat a més a més de fer de mestre, d'arxiver. Penso que seguiré sense avorrir-me! La meva etapa d'arxiver ja s'ha acabat. Ajudaré en el que pugui. I em dedicaré a coses personals que no m'hi he pogut estar mai gaire (...).

És un fet que vostè és director de l'arxiu però també és veritat que la seva dedicació segurament ha anat molt més enllà del que seria exigible. Hi ha posat entusiasme i passió. I això no es paga amb diners.

Que una cosa t'agradi és imprescindible per poder superar dificultats. La feina d'arxiver m'ha permès treballar amb persones que m'han fet confiança a l'hora de fer donacions. Són persones que s'han estimat allò que han fet, que volen que es conservi i que tenen la generositat de donar-ho perquè es pugui conservar el seu llegat.

Com explicaria a una nena de 5 anys què és i per a què serveix un arxiu històric?

Segurament a casa seva ha vist fotos de la família. L'arxiu és com l'àlbum de fotos de la ciutat i del Berguedà. I per entendre el passat, que ens condiciona més del que ens sembla, fa falta que algú guardi les coses.

Quants documents hi havia a l'arxiu el 1987 quan va començar i quants n'hi ha ara?

Al principi, nosaltres teníem 198 metres de papers, es compta així. El 2000, quan ens vam trasllar al Pavelló de Suècia, ja eren 400 metres. I actualment estem en els 3,5 quilòmetres. Tenim més de 70 fons, 103 arxius i 27 col·leccions

En un any quantes persones passen per l'arxiu?

El 2016 vam tenir el nostre màxim nombre de consultes presencials. Van ser 526. Des de llavors ha anat baixant i, en contrapartida, s'han multiplicat per dos les consultes digitals. El 2019 en vam tenir 1.500.

I què busquen a l'arxiu?

Hi ha les cerques institucionals: la notaria, els jutjats , l'Ajuntament de Berga. Consulten la documentació administrativa que necessiten per als seus tràmits. La gent ve a consultar documentació per fer una investigació històrica personal, per exemple per fer un arbre genealògic, o bé també per fer investigació comunitària, per exemple, per a entitats.

És prou conegut l'arxiu?

A nosaltres sempre ens sembla que no. La visió pública dels arxius i la presència als mitjans és petita. Els arxius surten poc a les notícies. Els senyors que han de decidir els nostres pressupostos i la nostra viabilitat futura són persones que es guien molt més per la presència d'allò que es veu que no pas pel que es fa. Estem treballant amb mínims. Aquí som dues persones de plantilla, és molt poc. A la llista del que diu la llei, hi tenim moltes funcions però som molt poca gent per fer-les.

Pel que fa a arxius, quins dèficits té el Berguedà?

La llei obliga les institucions públiques a tenir un arxiver per a la seva gestió i organització interna. Les ciutats de més de 10.000 habitants han de tenir un arxiver de plantilla. No per a la història sinó per a la gestió interna perquè no perdin tot un matí buscant un paper. Això, l'Ajuntament de Berga no ho compleix i fa molts anys que se l'hi recorda. Tampoc té arxiver el Consell Comarcal del Berguedà.

I també n'hauria de tenir?

La majoria de consells comarcals en tenen un.

I què implicaria?

Més eficiència. De manera que quan hagués d'entrar la documentació de l'Ajuntament i del Consell a l'arxiu, arribaria més ben endreçada, i nosaltres tindríem una pressió de feina menor. Es calcula que una administració és ineficient quan dedica més del 12% del seu temps a buscar coses. Hi ha un munt de poblacions molt més petites que Berga que tenen arxiver, com és el cas de Cardona. El tenen en plantilla, fa la seva feina i estic segur que no llencen els diners.

Quines són les joies de la corona de l'Arxiu Comarcal del Berguedà?

(Somriu) Depèn del que busquis. Si t'agraden els diamants, trobaràs que l'or i la plata no tenen interès! Estic content dels volums antics i pergamins de l'Ajuntament de Berga, que en gran part s'han restaurat. Quan vaig entrar a l'arxiu n'hi havien fitxats 64, i ara en tenim 220. No és un gran nombre, però n'estem molt contents. I també de les fotografies, perquè una fotografia reflecteix moltíssim la vida d'una societat. Una imatge és un document de primera magnitud. Ens trobem en un segle on la imatge ha crescut exponencialment. Els nostres besavis havien vist en tota la seva vida les imatges que nosaltres veiem en una setmana.

Del que ha aconseguit, de què sent més orgullós?

(Somriu) Primer, d'aconseguir que es fes l'arxiu! I, després, de despertar tantes confiances de persones i entitats que ens han dipositat els seus fons. I he gaudit molt fent exposicions perquè és la manera de visualitzar la història d'entitats o personatges.

I què li reca?

M'agradaria tenir uns pressupostos suficients que ens permetessin atendre totes les coses que s'ho mereixen. Tots aquells fons que no tenim prou temps d'inventariar i que es van acumulant al magatzem i els classifiques per pressió: si t'ho demanen ho fas, si no, no, perquè no tens temps d'atrapar-ho tot. Un arxiu és una infraestructura d'estat, no hauríem d'estar pidolant tot el dia. Per exemple, una cosa que ens fa molta falta és una sala de dipòsits especials per conservar-hi fotografies, degudament climatitzada. Reiteradament se'm diu que tinc raó, que som els primers de la llista, però no arriba mai.

Quines són les notícies més importants del Berguedà en les darreres tres dècades?

La millora definitiva de les comunicacions. Aquí els carlins es van fer forts perquè no hi havia carretera i els canons no passaven (somriu). Una altra gran notícia és el que no hem sabut fer. El Berguedà no ens hem sabut reconvertir després de la crisi tèxtil i de la mineria, tot i haver estat una comarca amb molta iniciativa.

Per on creu que passa el futur del Berguedà?

Per aconseguir que la seva riquesa fos, com havia estat, la seva gent.

Com li agradaria que el recordessin?

Com una persona que va pencar molt. I que algunes de les coses que va escriure, en el seu moment eren agosarades i avançades al seu temps.

Què en queda d'aquell nen, el fill petit del Pepet de cal Boira?

A vegades em sorprenc a mi mateix veient que, a mesura que em faig gran, tinc més vius aquells anys d'infantesa, quan érem amb el mestre Joan Pardinilla. Hi havia quatre nois que no sortíem al pati perquè no havia acabat aquella història i ens quedaven per escoltar-lo encara que els altres juguessin a pilota. Mantinc el mateix interès per conèixer coses del passat i guardar-ne els testimonis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit