«La nostra societat ha assumit que ha de ser inclusiva»

La seva resiliència està a prova de tot. Nascuda a Barcelona fa 66 anys, ben aviat en farà 40 que viu a Bagà. És el seu poble, se l’estima i se sent estimada. Coneix molt bé tota la comarca del Berguedà i bona part del país. La seva feina de tècnica frigorista ha fet que hagi tingut contacte directe amb moltes persones i empreses. Ha format part de la vida associativa local i també ha format part del govern municipal de Bagà, al govern i a l’oposició. És una dona que llegeix la vida en positiu. Té una mirada llarga, potser per això una de les seves aficions és navegar amb veler. Ho fa amb amistats i, si cal, és ella mateixa, en condició de patrona, qui comanda el vaixell. Patrícia Caballero és casada i, amb la seva companya, han tingut dos fills. Quan s’acostava als 50 anys, va fer un pas endavant: afirmar-se amb el seu sentiment femení que l’havia acompanyat tota la vida. Als 58, es va manifestar públicament com a dona. Havia fet el procés de convertir-se en transgènere. Forma part del col·lectiu Tal com som, d’Osona, i a Barcelona, de la Plataforma Solidària Vermut Trans.

El1984 es trasllada de Barcelona a Bagà. No era habitual aquest trajecte.

Al món rural i de pagès s’anava més a Barcelona perquè es considerava que hi havia més oportunitats. Vam fer el trasllat sense dir-ho a les nostres famílies. Amb la meva parella, que és l’actual, vam fer una primera prospecció a tres zones de muntanya. Vam escollir el Berguedà perquè vam considerar que jo hi podria tenir més feina. En pocs mesos vam aterrar a Bagà.

Sempre diu que s’hi ha sentit com a casa.

A part de la relació amb la meva parella, ha estat la millor decisió de la meva vida. A Bagà ens van acollir, no bé, sinó molt bé, molt bé!!! Era un poble que als anys vuitanta va patir de valent la crisi de la mineria i del tèxtil. Recordo encara els tres autobusos diaris que sortien del poble per anar a la mina...

En un context laboral complex, li va costar trobar feina?

Immediatament vaig poder treballar. Vaig tenir la sort d’haver trobat les persones adequades. La meva companya, en aquell període, feia les feines administratives i comptables de la meva activitat com a professional autònom. Ens complementàvem, però que una parella treballi junta també té els seus inconvenients. Ella, en paral·lel, va estudiar i fer oposicions per entrar com a administrativa funcionària de l’Estat.

Per a vostè, que se sent dona, fer el servei militar havia de ser dur.

Quan vaig arribar-hi tenia la convicció íntima que, entre tants homes, hi hauria algun noi que m’hauria d’agradar. En acabar, res d’això va passar, però vaig tenir la fortuna, molta, de conèixer la que encara ara és la meva parella. Me’n vaig enamorar perdudament. La vida ens va portar a Bagà i vam tirar endavant de la forma que, normativament, s’espera d’una parella.

A casa, els pares, segurament detectaven quin era el seu gènere real.

Vaig néixer amb genitals masculins i em van posar que era un ‘home’. Per la primera comunió em van vestir de mariner perquè tocava, però jo hauria volgut ser i anar vestida de princesa. Tret que la mare i el pare ho portessin molt en silenci, crec que vaig tenir l’habilitat i la sort de portar-ho molt d’amagat. L’ambient social, fruit del franquisme i de l’època, generava un sentiment d’autoculpabilitat. Jo veia que em sentia còmoda amb les converses amb noies i pròpies de noies.

Amb la seva companya, sí que devia confessar-li els pensaments més íntims.

Fins fa poc més de dotze anys, no li vaig dir. Va ser quan vaig fer el canvi de gènere sentit, d’expressió sentida. Va ser quan vaig dir: «Prou, s’ha acabat. Fins ara, bé o malament, he viscut instal·lat en una mentida».

I quina va ser la reacció de la parella?

Quan ho va saber, la reacció de la parella va ser de sorpresa, però molt positiva. Soc conscient que en situacions així, un 98% de les parelles acaben amb una separació, a vegades separació amb entesa i d’altres amb violència. Afortunadament no va ser el meu cas.

Què és el més dur del trànsit de gènere?

Tot, però acabes fent corones de prioritats. La parella, els fills, la resta de família i amics. En el meu cas, els pares ja no els tenia. Vas avançant el procés de socialització de la nova situació. Hi ha moments importants, que és quan et comences a visibilitzar com a dona. Llavors tot corre molt de pressa.

Vostè té una gran fortalesa psicològica.

Això ja em ve de l’ADN dels pares, sobretot de la mare. Van tenir una postguerra molt dura. Tots dos van emigrar a Barcelona per guanyar-se la vida.

Amb 66 anys i jubilada, és una destacada activista en favor dels drets LGTBI. Quins són els principals missatges que transmet?

Fa molt de temps que intento resumir-ho en una sola frase: «Tots som diferentment iguals». Si reflexionem bé al voltant d’aquesta frase, ens n’adonarem que no hi ha dues persones iguals. Afortunadament, la nostra societat ha assumit que ha de ser inclusiva, per la pell, pels dèficits, per la inclinació afectivosexual... La meva lluita es focalitza a fer veure que la diversitat humana és molt enriquidora. Les societats, empreses incloses, que accepten aquesta diversitat de forma natural, s’enriqueixen en valors i en capacitats.

En l’àmbit feminista, en quina línia se situa?

El políticament correcte que hauria de dir és amb el transfeminisme actiu. He de reconèixer que hi ha altres feminismes que no m’agraden, que els trobo excloents, però ara per ara encara són necessaris. Un exemple, jo he anat a primeres files de manifestacions que estan reservades només per a dones, però no haurien de ser excloents. Cada vegada hi ha més homes conscients que han de fer pinya per la causa feminista. També entenc que, de moment, hi ha d’haver espais de protecció perquè no se’ns infiltri ningú que no ens convé.

Quan recentment hi ha hagut canvi de govern a l’Estat, què va pensar en constatar que no hi era Irene Montero?

Com ha succeït altres vegades en la història, hauran de passar uns anys perquè se li reconeguin els avenços aconseguits. Ha lluitat molt per la igualtat, tot i que l’han bombardejat per tot arreu. Personalment no l’he coneguda, però la valoro molt, igual que a la consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, Tània Verge. En aquest cas, sí que la conec personalment. Ella també sempre hi és, fent costat amb tot el seu equip.

Si algun dels seus fills volgués fer un procés de transició de gènere, què els diria?

Els diria el mateix que a tothom que es trobi en aquesta situació. En primer lloc, si són joves, que es facin acompanyar per la família i/o per la parella, si és que vol. En segon lloc, que s’ho prenguin amb calma. Hem de tenir en compte que quan es comença un trànsit no té retorn i no acaba mai. Sí que he de dir que, com més jove ets, més fàcil és, perquè pots modelar el cos en base al teu gènere sentit. Jo, de gran, vaig reflexionar molt íntimament què volia fer del meu cos, vaig decidir no hormonar-me, ni passar per cap reassignació de sexe. Després de pensar-ho molt, jo no soc dels que penso que hem nascut amb el sexe equivocat. El meu cos no està equivocat, és com és, i l’he d’estimar així. M’ha donat, i em dona, moltes satisfaccions.

Pel carrer, s’ha notat centre de mirades pel seu aspecte estètic?

Sí, no pots anar per cap transport públic d’una gran ciutat sense que et passin l’escàner de dalt a baix. És un tema que comentem sovint als col·lectius feministes. Et genera un sentiment de rebuig automàtic que només el podem explicar nosaltres.

El vocable trans s’ha fet molt conegut.

Sí, hi ha diferents excepcions. Jo soc transgènere, sense hormonació, tot i que amb tota la documentació canviada. També hi ha el transsexual, que s’hormona i fa la reassignació de sexe esculpint el seu cos per veure’s com desitja. Quant als travestis, es caracteritzen del sexe contrari. Hi ha gent molt maca, com els que conec del Berguedà.

Vostè fa una feina divulgativa incansable.

He anat i vaig a moltes escoles, instituts i i entitats socials. A la vegada, estic molt contenta de col·laborar amb la Fundació Althaia en el que serà el primer protocol català d’atenció a les persones LGTBI, en especial les persones trans, perquè són les més vulnerables d’aquest col·lectiu. Està pràcticament tancat i ja en l’etapa de recollir alguna nova aportació.

Subscriu-te per seguir llegint