Marta Lloret (La Garriga, 1982) participarà divendres, a les 9 del matí, a la segona jornada de la 4a UCE. Ho farà a la taula rodona Les masies i els pobles abandonats. Iniciatives de repoblament. Va estudiar Humanitats amb l’especialitat d’Història de l’art i va fer un màster de Gestió del patrimoni cultural a l’àmbit local a la UdG. Fa onze anys que treballa a l’empresa Antequem, de Mataró.
Dirigeix la Fundació Mas i Terra i és la «caçadora de masies» d’Instagram, amb més de 35.000 seguidors. Quin camí li porta?
La Fundació Mas i Terra fa molts anys que treballa estudiant i difonent el món de la masia. Quan estava fent Humanitats van fer una beca per anar a estudiar masies a la Garrotxa i al Solsonès. Allà és on em va atrapar aquesta feina i hi vaig seguir col·laborant. Van parar l’activitat quan jo devia començar a l’empresa on soc ara per manca de fons. Arrel de les xarxes socials, he anat coneixent molta gent i una d’aquestes coneixences va ser el projecte Brigel, que és una masia que està a Juià que quatre nois van recuperar amb les seves mans. Van entrar de masovers i, com que són molt talentosos, en dos mesos van deixar la casa que no es reconeixia. Això em va fer veure que no era només una qüestió econòmica sinó que també es tracta de tenir traça i trobar algú que ho pugui fer. Al mateix temps, em va contactar la propietària de dues masies a la Selva que estaven caient. Les va heretar, ella vivia als Estats Units, no tenia recursos i em va demanar si la podia ajudar. Li vaig proposar penjar-ho a les xarxes i en un no res va trobar algú i vaig pensar que a través de les xarxes podia connectar gent que busca algú per recuperar les cases i gent que hi vol viure. Pensant com ho podia fer, se’m va acudir contactar amb la fundació i de seguida em van dir que sí. Allà hi ha una noia molt capaç, l’Ester Vuñuales, i entre les dues en una setmana ho vam tenir muntat. Les xarxes ens han servit molt per fer difusió del projecte i ens han contactat molts propietaris i molts masovers.
Com funciona el projecte?
El propietari ens contacta perquè té una masia, nosaltres fem la visita, avaluem la situació i, a partir d’això, fem una crida a les xarxes socials i a la web de la fundació per buscar algú interessat a recuperar la casa. De tota la gent que s’hi interessa i que ja tenim, que ara ja són 1.200 persones, fem una selecció per saber si hi encaixen. Un cop fet això, que ens porta molta feina, les propostes més interessants es fan arribar al propietari. Visiten la casa i acaba escollint el que més li agrada. Nosaltres fem el contracte de masoveria on s’acorden els anys que tardaran a fer-ho, en què el cost de les obres valdran com a lloguer i es fa una supervisió que estiguin respectant l’edifici.
Fan el seguiment fins al final.
Sí, perquè, hi ha molta gent escarmentada justament perquè ha tingut males experiències de gent que hi ha estat vivint i no hi ha fet res o ha destrossat la casa.
N’han recuperat alguna ja?
Vam començar el desembre. No hem tingut massa temps. Ara ja tenim tres masovers que hi han entrat i hi han començat treballar.
És gent de la terra o de fora?
De tot arreu. Si estem buscant gent per a una casa de Viladrau, si hi ha algú de Viladrau, té una preferència. El que volem és que es recuperi el patrimoni de manera respectuosa, i hi ha altres objectius, com el de repoblar, el de donar oportunitats a joves que no tenen accés a aquest tipus de vivenda. I també estem donant prioritat als que són ramaders.
A la xerrada de l’UCE en parlaran. Aquesta iniciativa és ideal perquè hi guanya tothom.
Sí, per això estaria bé que les administracions hi donessin suport.
Quantes masies tenen?
Vint, i ens n’han d’entrar unes quantes més, però ens estem concentrant a tancar projectes. Amb els bisbat de Solsona hem fet un conveni per trobar masovers per a rectories de l’àmbit rural.
L’abandonament de masies és a tot el territori o va per zones?
Les que estan millor són les de prop de la metròpoli, i de la costa, on les converteixen en segona residència, però és un model que no volem fomentar gens.
Què l’ha sorprès més?
Sorprèn que un patrimoni tan important i identitari sigui tractat d’aquesta manera.
Totes les masies segueixen el mateix patró o hi ha diferències?
A cada zona tenen un vocabulari específic dels elements i de l’arquitectura de la masia. En les tècniques constructives, com que la masia es feia amb el material de l’entorn, també hi ha variacions. I és molt bonic veure què tenen en comú totes les cases dels Països Catalans. Per exemple, la presència tan important del foc a terra.
Hi ha algun percentatge de les que estan abandonades?
No. On ens trobem ara, que és la feina que estava intentant fer la fundació, és que no hi ha un registre general i això és molt trist perquè, com pots donar solucions a un problema si no se sap. Ara mateix, és un misteri, però jo que vaig molt pel territori et puc dir que el percentatge és esfereïdor. A cada municipi n’hi ha.
Comparat amb altres països...
Estem a la prehistòria. A França, a Anglaterra, vas per l’entorn rural i és una meravella. S’ho estimen molt i ho dignifiquen molt. Moltes vegades s’ha fet servir l’argument del sector primari com a causa i jo no hi estic d’acord perquè, quan surts de Catalunya i d’Espanya, t’adones que és un problema que tenim aquí.
Com ho explica?
El discurs que el progrés està lligat a d’altres sectors i a la metròpoli l’hem comprat tots i, de fet, parlant en aquests termes, ens hem venut el país, perquè tot està en venta, aquí. No només les cases sinó el territori. Està tot trinxat. Hi ha pocs llocs on es conservi tot de manera òptima. Vas a Anglaterra i ho veus tot harmònic, al paisatge. Aquí, a tot arreu et trobes que si una nau industrial, que si una torre de llum. No s’ha tingut cap respecte per l’entorn.
És una pena.
Molt. Mires fotos antigues i teníem un país que, riu-te’n de la Toscana, que és un d’aquests llocs a on anem a fer turisme.
Diagnosi a la Catalunya Central?
Al Bages hi ha masies espectaculars. N’hi ha una que es diu Antius, que es veu quan vas cap a Súria. És una casa com n’hi ha poques, i veure que està tancada fa plorar.
