El Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles, el Clam, va tancar ahir l'edició d'enguany amb el bon regust que suposa haver augmentat l'assistència de públic a les sales i amb la seguretat que s'estan introduint novetats que fan créixer el certamen any rere any. Que el Clam està creixent és una evidència que van posar ahir en relleu el director del festival, Valentí Oliveres, i un convidat d'excepció, Santiago Lapeira, vicepresident del Col·legi de Directors de Catalunya.

L'acte del lliurament dels premis de curtmetratges, a l'Auditori Agustí Soler i Mas, de Navarcles, van ser el punt final de l'edició d'aquest any del Clam. En total s'hi han presentat 60 curtmetratges, una mica menys que en edicions anteriors, "pel canvi de dates, però són coses que anirem millorant", va dir el portaveu del Clam, "però el que sí que s'ha mantingut és la qualitat". El primer premi del jurat va ser per a Els anys del silenci, de Marcel Leal, que torna a la difícil Espanya de postguerra. "Les películ·les històriques sempre retraten els grans personatges, i a mi m'interessava apropar-me a aquells anònims que també van patir i que, en canvi, mai no surten als llibres d'història". El segon premi va ser per a Ivan Hermes i el seu curt Disminuir el paso, una tendra història sobre els disminuïts mentals. El director no va poder ser ahir a Navarcles per recollir el premi. Sí que hi era Nani Matos, director de Dies Dei, que va aconseguir el premi del jurat i del públic, una coincidència que no s'havia donat mai al Clam. Molt emocionat, el gallec va tenir paraules d'agraïment per al festival, "per creure en aquests espais on es pot veure un cinema que no es veu a les grans sales", una idea que també va compartir Marcel Leal. En recollir el premi del públic, molt sorprès, Matos va explicar que "sempre dic que tant de bo els meus curts transmetin al públic el que jo vull que transmetin, i amb aquest premi m'heu demostrat que us ha arribat tot això".

Premis a banda, durant l'acte els presents a l'auditori van veure un vídeo de resum del que ha estat aquesta edició del Clam. En el vídeo es recollia el cobriment mediàtic del festival i, més enllà, noves i positives iniciatives que l'han fet créixer, com el fet de portar el Clam als instituts i d'obrir relacions amb el festival homònim de Sarajevo.

Valentí Oliveres va destacar que "ha estat una edició especial perquè hem canviat les dates, però això ens ha anat molt bé, amb un augment de públic sobretot en la primera setmana i en la segona no tant". Va oferir tota la solidaritat "amb els pobles germans de Xile i Haití, que ho estan passant malament", i a tants altres dels llocs que d'alguna manera han estat presents al festival d'enguany, com Bòsnia, Txetxènia, o amb persones que personifiquen el drama dels represaliats, com la directora argentina Cristina Rota.

També va dirigir unes paraules el director Santiago Lapeira, que estava "trist però content". "Trist, perquè veient les imatges m'hauria agradat passar uns dies amb vosaltres com a cineasta, però content perquè heu demostrat que la solidaritat és possible, i que treballar en coses en què un creu, sense remuneració, també". Lapeira va marxar amb una oferta interessant sobre la taula: la promesa d'una col·laboració del Col·legi de Directors amb el Clam en properes edicions.

El director i vicepresident del Col·legi de Directors de Catalunya, Santiago Lapeira, va visitar ahir el Clam, i va poder comprovar com un festival, en un poble petit, ha sabut fer-se gran.

Què ha pogut veure al Clam?

He vist un festival amb una temàtica important que ens ensenya un cinema amb uns valors amb contingut. És gairebé l'únic festival d'aquest estil a l'estat espanyol, i per tant el Clam ha situat Catalunya al mapa dels festivals solidaris del món.

Les noves generacions de directors s'interessen per aquest tipus de cinema?

Tenim la sort que a Catalunya s'està recuperant el cinema de valors i de problemàtiques socials, un gènere que fa anys no es feia. Les noves generacions i el públic mostren un renovat interès, però de fet aquest fenomen no està lligat a l'edat.

Quin tipus de cinema ha tractat vostè?

Estic pensant en pel·lícules meves com Asalto al Banco CentralESO i són films de gènere molt personal, de tipus thriller i d'aventures, però també vaig fer una pel·lícula sobre la història de la maçoneria i, sorprenentment, va agradar molt.

Com veu la direcció cinematogràfica a Catalunya?

Sóc optimista, cada cop es veurà més cinema, una altra cosa és que es veurà de manera diferent. Però el que és segur és que avui en dia cap país avançat no es pot permetre no tenir cinema.