El periodista i historiador Jaume Clotet (Barcelona, 1974) viu el procés català en primera línia de foc. El coautor de la novel·la Lliures o morts (Columna, 2012), juntament amb David de Montserrat, ocupa des de fa uns pocs mesos la direcció de Comunicació Internacional de la secretaria d'Afers Exteriors i de la Unió Europea, un òrgan dependent del departament de Presidència de la Generalitat. El seu darrer treball editorial és el llibre de divulgació 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya.

No en sabem prou d'història?

Qui sap qui era Roger de Llúria? I Pau Claris? Salvador Seguí? Tots ells tenen carrer a Barcelona. I Bernat de Rocafort? Aquest tipus de llibres és molt freqüent a Europa. I la prova que això interessa és l'èxit aclaparador de la revista Sapiens. Però ni abans s'explicava ni ara es fa gaire bé, és un fracàs del sistema educatiu.

S’explica poca història de Catalunya?

Camines per París i et trobes plaques que t’informen que en un edifici hi va viure tal escriptor o tal músic. Barcelona és una ciutat anestesiada, tot i que darrerament s’està millorant. Però quan sento allò de «Barcelona, la millor botiga del món» penso... quina mena de lema és aquest? A nivell institucional, no s’ha assumit la divulgació de la nostra història.

Quins dèficits hi troba?

Es parla poc o gens de molts períodes, sembla que només hi hagi modernisme. A Barcelona no hi ha cap element físic de memòria de les guerres carlines, un fet que va afectar tres generacions de catalans al segle XIX. I, en canvi, encara hi ha un carrer dedicat al germà de Franco, Ramon, que va bombardejar la ciutat. Recentment es va inaugurar el Centre Cultural el Born sobre el jaciment arqueològic, però la notícia no és que s’hagi fet sinó que fins ara no hi ha-gués res per l’estil.

Se n’ha fet un gra massa de la commemoració del 1714?

Jo n’estic fins al capdamunt! He, he, he... I mira que vaig escriure una novel·la sobre el període. Però ens n’hem saturat, com de la guer-ra civil. Cal parlar d’altres períodes. Quan TV3 emet un documental o un biopic històrics, té bones audiències. A la gent li interessa.

La novel·la dita històrica també n’és un exemple?

Les obres de Martí Gironell, per exemple. O l’èxit de Ken Follet. Però, per què no hi ha una novel·la que ens expliqui com es va construir la Sagrada Família? Tenim una certa vergonyeta de parlar de nosaltres mateixos.

Va tenir feina per trobar cinquanta episodis de la història de Catalunya?

En absolut. En la primera llista que vaig fer me’n van sortir setanta, amb la idea d’explicar històries que ens diguin què som els catalans avui en dia.

Per això hi ha capítols de quan Catalunya encara no existia?

Podem preguntar-nos si els ibers havien d’entrar en l’índex. I jo responc que seríem diferents si ells s’haguessin negat en rodó a acceptar les colònies comercials gregues i les haguessin atacat. Sense Empúries seríem uns altres. I sense els romans. Aquest territori és el pitjor per sentir-se aïllat perquè per aquí hi ha passat tothom, i tothom hi ha deixat la seva empremta.

Ha desmuntat gaires tòpics?

D’entrada, que Catalunya no ha estat un estat independent. De fet, la primera Declaració Unilateral d’Independència és obra del comte Borrell, que l’any 988 va trencar amb els francs i va decidir governar el comtat de Barcelona de forma autònoma. Aleshores, tenia tanta sobirania com les entitats sobiranes de la seva època. En documentació que hi ha a l’estranger de fa un miler d’anys ja s’esmenta Catalunya, que va tenir estructures d’estat durant set segles. Ha estat sobirana la major part de la seva història, és el seu estat natural.

Munició per als defensors de la independència?

No m’agrada comparar l’ahir i l’avui. Però és ben cert que, durant molt temps, les decisions de Catalunya es van prendre a Catalunya. Tot i les unions dinàstiques, hi havia Corts separades. Dit això, si algú diu que Catalunya no ha estat mai independent, la resposta és «... i què?». Eslovènia no ho va ser mai, i el 1991 va decidir que sí. Cap estat no ho va ser abans de ser-ho, i no és cap drama.

Doncs el 1714 s’ha celebrat amb un to clarament justificatiu.

La història no legitima ser o no ser un estat. Simplement, te’n dóna l’ocasió, i el que compta és la voluntat de la gent. Catalunya porta tres-cents anys amb Espanya ... i què? Catalunya va ser independent abans del 1714? No, pertanyia a un sistema confederal. Era una regió d’Espanya? Tampoc, perquè tenia un idioma propi, constitucions... estructures d’estat com una política exterior pròpia, ambaixades, una milícia professional que no era l’exèrcit espanyol, hisenda...

Tot això es va perdre... i aquí estem, encara.

El miracle català és que, tres-cents anys després de la guerra de Successió, encara estiguem vius. Però som un país d’al·luvió, que ha integrat tothom. Tenim l’ADN més barrejat del món.

La relació Catalunya-Espanya no té cura?

És la història de dos incapaços. Nosaltres, incapaços de deslliurar-nos d’Espanya i fer un estat lliure. Els espanyols, incapaços de dissol- dre’ns. Voldrien ser com França.

Per què Catalunya no és independent?

Mala sort, divisions internes, aliances equivocades... Hi ha un quadre de Goya que ho simbolitza: s’hi veuen dos individus enfan-gats que es piquen. Impotència en ambdós bàndols. Catalunya és l’anomalia més gran d’Europa.

Espanya encara és a temps de fer-se perdonar?

Ja no tenen temps, ara anem per la independència. Si no ho fem ara, no ho farem mai. Els països s’han separat sovint quan l’oponent és feble. Els eslovens, quan Iugoslàvia es desfeia; les repúbliques bàltiques, amb l’esfondrament de la Unió Soviètica.

Espanya és dèbil?

Per l’economia ... i perquè ara ja no poden fer segons quines coses.

Portar els tancs?

Impensable dins la zona euro, la zona Schengen, la zona OTAN...

Catalunya serà independent?

Podem demorar-ho més o menys, però aquest procés és irreversible.