«Hi ha molts masclistes, però el més preocupant és que hi ha joves que ho són»

És una comèdia inclassificable que transita per molts gèneres. Per una banda té una textura molt kitsch però després té la seva part existencialista. És una proposta molt valenta i arriscada. Per a mi la dificultat com a actor era llançar-me a viure-la i defensar-la. La veritat és que estic molt content de formar part de la pel·lícula d'un director que és un geni.

I com ha sigut encarnar un personatge que acaba transformant-se en un altre de completament diferent?

La funció del meu personatge serveix a la seva dona, que interpreta Maribel Verdú, per descobrir que podria tenir una altra vida millor que la que té. Per a mi el repte era fer dos personatges: el prototip de mascle ibèric i masclista, i el d'un tío més sensible, que ajuda a casa, que balla...

Creu que existeixen aquests tipus d'home tan definits?

Penso que la vida és bastant polièdrica, però de vegades, per armar determinats relats, es tendeix a tibar de certs tòpics. Però és clar que hi ha gent així. Si la pregunta és si existeixen masclistes, doncs sí, n'hi ha molts. Però el més preocupant és que hi ha joves que ho són. Perquè ja sabem de l'Espa-nya de la qual venim. Tenim una profunda base conservadora i masclista. I això no es trenca d'un dia per l'altre. Moltes de les coses del meu personatge són reconeixibles: les he viscut i les conec.

Espanta estar davant de Maribel Verdú quan sona la claqueta i el director crida «acció!»?

Sí i no. Per descomptat sento un gran respecte per ella, que està al cinema des d'abans que jo volgués ser actor. Maribel és aquí de tota la vida. Ella és més jove que jo però té una carrera molt més extensa que la meva. És una icona del cinema. I no solament a l'Estat espanyol, perquè ha treballat amb gent com Coppola i Guillermo del Toro. Per sort, ja havia treballat amb ella altres vegades, encara que mai havíem estat parella. Aquesta por i respecte que em provoca es compensa d'altra banda perquè va ser ella la que va parlar a Pablo [Berger] de mi i d'alguna manera va fer bastant perquè estigués a la pel·lícula. És una companya collonuda.

José Mota és el tercer personatge en discòrdia del film. A poc a poc, l'humorista s'està fent un espai al cinema.

Per a mi, en aquesta pel·lícula José Mota fa un pas endavant en la seva carrera. Té un personatge molt difícil que podria caure en el còmic, en la paròdia i que ell defensa amb gran profunditat i honestedat. Crec que ha fet un gran treball.

Estrenar a principi d'agost és una aposta forta.

No sóc especialista en qüestions d'exhibició, però, pel que m'expliquen, el desavantatge que té l'estiu és que hi ha menys gent que va al cinema, però per contra l'assistència no és únicament en cap de setmana, sinó que cada dia hi pot haver bones entrades perquè la gent està de vacances. I després, també passa que la pel·lícula té més possibilitats que l'aguantin en cartellera. Perquè el gran problema que ens solem trobar les pel·lícules espanyoles és amb la poca paciència dels exhibidors. Els títols que no entren fort desapareixen del cartell al cap de dues setmanes. Recordo quan anava als cinemes Astoria i Victoria, que en pau descansin, es formaven unes cues enormes. Anar al cinema era tot un esdeveniment... I ja no és així.

També és tot un esdeveniment que el preu d'una entrada de cinema sigui igual que el de la quota mensual d'una plataforma que ofereix centenars de pel·lícules i sèries.

És clar que el preu de les entrades no hi ajuda, evidentment. Però no és el mateix veure una pel·lícula al cinema que en una pantalla de televisió, per molt gran que sigui. L'altre dia vaig estar veient Dunkerque, una pel·lícula que aconsegueix ficar-te en aquest infern que van sofrir els soldats anglesos. No concebo valorar aquesta pel·lícula visualment si no és en una gran pantalla d'un cinema.

És dels quals pensen que Netflix no matarà el cinema?

No en tinc ni idea. Tant de bo que no. Jo sóc molt romàntic en aquest sentit, també perquè em dedico a això.

Ara esteu de rodatge. Què ens pot dir d'«El reino»?

Que és un thriller polític sobre polítics que es corrompen.

En aquest cas té molta realitat en la qual inspirar-se. Fa uns dies va ser el president del Govern qui va declarar en seu judicial...

Sí. La realitat supera la ficció. I aquesta és la meva màxima com a actor.

Com viu el daltabaix de la política a tots els nivells?

Com qualsevol ciutadà. També penso que les coses no passen aïlladament sinó que són un reflex d'una societat. Imagino que aquestes coses no passarien en una societat més formada, més culta i amb una consciència cívica més clara. Per a mi és més complex. Si el nivell de corrupció que sembla que hi ha en aquest país és tal i després no passa res és perquè aquest país és així en certa manera. Això no és un càncer que ens ha entrat de sobte. Això són coses que succeeixen en un dia a dia que fem entre tots. Segur que aquesta és una frase injusta per a molta gent honrada que està patint, però crec que tenim un problema estructural com a país. I hauríem d'avançar cap a una societat millor, més justa, més igualitària, més formada i més meritocràtica que clientelar.