El fotògraf manresà Joan Segon havia repetit més d'una vegada als qui el coneixien que tenia un físic amb deu anys més dels que li pertocaven i un esperit amb deu anys menys. Potser per això la mort el va anar buscar massa d'hora. Ahir al migdia, els qui l'estimaven li van dir adeu per últim cop omplint l'església de Crist Rei de Manresa.

Segon va morir per malaltia als 73 anys dimarts d'aquesta setmana deixant rere seu un gran buit. La cerimònia a Crist Rei, oficiada per Josep Castanyé, amic de la família i rector de Rupit i Cantoni, en va ser un bon exemple. Hi va ser present una àmplia representació de la societat civil manresana. Membres de Quaderns de Taller i de Foto Art Manresa -entitats de les quals va ser un dels fundadors- de Càritas, alumnes de la seva promoció de peritatage mercantil de La Salle, l'exalcalde Juli Sanclimens i, per part de l'Ajuntament, l'alcalde Valentí Junyent i els regidors Joan Calmet i Anna Crespo.

La meva petita terra de Manel Camp va obrir la cerimònia, en la qual la música -amb Lluïsa Vinyes al piano i Imma Serra a la veu en algunes peces- va tenir molt protagonisme. L' Hallelujah de Leonard Cohen, La vida és bella i un Nessun Dorma cantat per Pavarotti que va fer esclatar en aplaudiments els assistents, i és que Segon era un enamorat de la música. I de la fotografia, i dels viatges, i de Manresa, i de Catalunya -una estelada cobria el seu taüt i en els precs llegits per la família van demanar pregar per un país lliure i per la llibertat dels presos polítics- i, sobretot, de l'amistat i la família.

Mossèn Castanyé en va destacar el seu esperit emprenedor, crític, el seu tarennà obert i el seu caràcter entusiasta. «Estimava la vida en totes les seves manifestacions». Hi va haver lectures amb un gràcies al final de Quaderns de Taller, dels companys de La Salle i de Foto Art, i, per acabar, de la seva esposa, que va llegir un poema, i els seus tres fills, que també li van donar les gràcies i li van declarar la seva estimació. Algú va dir que Segon era dels que havia passat pel món no com un simple espectador, sinó per transformar-lo. Ahir, la petjada que ha deixat és va fer més que evident.