Quan Calderón de la Barca va escriure que La vida es sueño era lluny, molt lluny, d'imaginar que algun dia s'empraria el text que es va estrenar el 1635, un dels cims del teatre barroc espanyol, per parlar de conceptes tan contemporanis com la postveritat i les fake news. Però el vincle és possible a l'obra ¿La vida es sueño? o #gwenismurfila, que interpreten Gemma Brió, Enric Alarcón i la sallentina Tàtels Pérez (1974) a la sala la Villarroel de Barcelona en el marc del Festival Grec.

L'equip que forma amb Norbert Martínez, Gemma Brió i Mar Orfila 'Murfila' ens va emocionar profundament fa uns anys amb l'obra «Llibert». Ara, ens fan riure i pensar. D'on surt aquesta singular versió de la famosa peça calderoniana?

Després de Llibert vam decidir que volíem seguir amb Les Llibertàries i convertir-nos en compa-nyia i que el nostre segell seria parlar de temes actuals, que ens toquen de prop i ens afecten com a societat. Teníem una cosa escrita per participar al Grec, però era massa gran i al final no va sortir, però alhora teníem un projecte petit per fer bolos amb La vida es sueño i el vam reconvertir. Ha estat un procés de creació que ha durat un any i mig, no a temps complet perquè tots hem de fer altres coses per sobreviure.

Per què no hi surt la cantant Murfila, aquest cop?

Ella es va desvincular del procés perquè està treballant en altres coses, però forma part de la companyia i va dir que volia ser-hi, però des del darrere fent el que calgués.

De fet, hi és i no hi és. La veiem en vídeos, quan vostès es disfressen d'ella.

Vam aprofitar que no hi era per agafar-nos a l'anècdota que no es presenta a un assaig que Les Llibertàries fem de l'obra de Calderón. Però els vídeos i el disseny gràfic són seus.

La peça nova és, en aquesta ocasió, el tècnic que hi ha a l'escena, Enric Alarcón.

Ens ha caigut del cel! Ell és tècnic, mai abans havia trepitjat un escenari. Li vam proposar si volia participar en escena, com ho feia la Mar a Llibert, dient alguna frase, poqueta cosa, però vam descobrir que sap cantar i el Norbert va tenir clar que calia treure'n suc.

De fet, un dels passatges més hilarants de l'obra és el moment en què l'Enric parla en anglès amb un accent especial perquè interpreta un botiguer.

Vam quedar parats quan vam saber que parla anglès; un anglès de Texas, que diu ell.

Queda clar que l'espectador riurà. Però «¿La vida es sueño?» toca un tema tan seriós com la postveritat.

Quan buscàvem un tema per a l'obra, la Gemma va comentar que volia parlar de la postveritat. Aleshores, era un concepte que tot just començava a aparèixer i, parant-t'hi atenció, em vaig adonar que s'ha arribat al punt que els uns acusen els altres de fer servir la postveritat.

Com la defineix?

És el discurs que ens creiem perquè ens interessa creure'l o que emocionalment ens porta a algun lloc. I no es fa servir només en la política, sinó en tots els àmbits, des de la publicitat a les dietes miraculoses. És pertot arreu i, evidentment, també a les xarxes.

La gratificació instantània?

Quan repiulem o compartim un contingut, posem pel cas un article que explica que la carxofa aprima, ho fem perquè ens ho volem creure. I si tothom ho fa s'acaba convertint en la veritat.

Vivim temps en què costa escoltar la versió de l'altre?

Vam estar mesos investigant i vam trobar un munt de personatges, com el taxista youtuber que interpreta el Norbert. Gent que creu fermament que té la veritat absoluta i que la resta s'equivoca. Buscant, ens vam adonar que aquest fenomen surt pertot arreu, als diaris, les xarxes, les cançons, els contes infantils, etc.

I com ho lliguen a Calderón?

Un dia, fent un cafè, vam caure en el fet que La vida es sueño va d'algú que té la visió de la realitat. La vam llegir i, efectivament, ens vam adonar que Segismundo som nosaltres mateixos: no sap discernir la veritat de la mentida. Si la gent que t'estima et diu una cosa, i te la diu pel teu bé, per què no te l'has de creure?