El Bages ha estat sempre un territori predilecte per a Mishima. La banda barcelonina va omplir fa pocs mesos, el febrer passat, la sala Stroika de Manresa, i sempre ha tingut molt bona acollida quan ha tocat a la capital bagenca o voltants. Divendres a Sallent, però, el grup va seduir a mitges un públic poc nombrós en un espai, el de l'Escorxador, que no va acompanyar. Probablement la ubicació, lluny del centre i en un emplaçament aïllat i poc habitual, no hi va ajudar. Tampoc no ho va fer una temperatura més pròpia de tardor que de final d'estiu, i que Mishima només va aconseguir fer pujar en moments puntuals i durant la segona meitat de l'actuació.
Malgrat la qualitat musical innegable que el conjunt va mostrar damunt de l'escenari, amb un so contundent i variat -en alguns moments més rock, en d'altres amb una sonoritat més pop, càlida i transparent, amb la trompeta i la mandolina com a instruments destacats-, semblava que els barcelonins haguessin posat el pilot automàtic. La interacció amb el públic va ser escassa, i es va trobar a faltar.
La nit ja va començar freda. «És normal que faci aquesta rasca?» deia Carabén en sortir. «A Barcelona encara fa una calda...». Als temes del vuitè i últim disc de la banda, com Una sola manera o Jimi, s'hi van intercalar cançons de treballs anteriors, molt celebrades, com Cert, clar i breu, el primer moment de comunió amb el públic. També van sonar Tot torna a començar i Tornaràs a tremolar, un clàssic amb un missatge clar: no hi ha res etern.
Un record pels presos
Abans d'arribar a Sallent, Mishima va passar per la presó de Lledoners, on va oferir un concert. «Aquesta tarda hem estat a Lledoners i hem pogut veure els nostres presos polítics», va explicar Carabén. Tant a ells com a la resta d'empresonats, el grup els va dedicar el tema S'haurà de fer de nit, que apel·la al fet de passar-ho malament abans de veure sortir el sol. «Confiem que transmeti un cert nivell d'esperança».
La història d'amor decadent de Menteix la primavera, amb una gran interpretació de Carabén, va connectar amb un públic ja més animat, que va entonar el vers final. La segona part del concert va anar a més, amb cançons emblemàtiques com Guspira, estel o carícia, Qui n'ha begut i L'última ressaca. Tampoc no hi van faltar temes dels inicis de la banda, com Un tros de fang i Miquel a l'accés 14, que els assistents més incondicionals van demanar tímidament.
El moment àlgid va arribar amb L'olor de la nit, que va fer moure tothom. I, abans d'acomiadar-se, un altre clàssic dels concerts de Mishima: els crits de «Carabén, president!». «Déu me'n guard», va respondre amb un somriure el cantant barceloní.
