Estem tan avesats, culturalment, a dir les coses, a voler-les expressar amb els nostres conceptes i idees que, al cap i a la fi, arribem a creure que tot es pot dir. Tot pot i ha de ser dit. En canvi, és just reconèixer que les paraules diuen només les coses, però no pas l'U, la Totalitat, l'Infinit, l'Harmonia, Déu, l'I... ja que no són coses.
Afirma l'assagista eivissenc Antoni Marí en el pròleg de la mítica antologia de textos romàntics El entusiasmo y la quietud que la unitat-totalitat és la categoria i la meta a la qual volen accedir els romàntics. Desconec si a l'artista manresà Joan Villaplana, guanyador del Premi de la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central 2018, aquesta denominació de romàntic li pot ser una nosa, però no és menys cert que l'exposició I, que pot veure's al Centre Cultural del Casino de Manresa fins a final de mes, suposa una veritable invitació a experimentar i poder viure aquesta experiència de l'U ( I).
Concebuda més com una instal·lació que no pas una exposició en el sentit estricte, Villaplana ha sabut convertir l'Espai 7 del Casino en una veritable sala de meditació, de retrobament amb el fons de nosaltres mateixos on, segons multitud de tradicions, és on roman la unitat, la divinitat. He de reconèixer que escriure aquestes ratlles s'erigeix en un exercici inútil per tal de definir allò que un pot trobar en el seu interior a través de la contemplació atenta i pausada d' I. Inútil i sobrer perquè les paraules no ens diuen ni a nosaltres mateixos en no poder expressar ni el nostre món interior, i menys encara aquest I.
Uns textos provinents de diferents tradicions espirituals s'han intercalat en el catàleg de l'exposició per ajudar l'espectador a retrobar una experiència que bé ens pot fer pensar en la vivència de Jacob que és narrada al llibre del Gènesi: Déu és aquí i jo no ho sabia. Art de contemplació, a la fi, I corrobora la famosa sentència de Wittgenstein: d'allò que no es pot parlar, més val guardar-ne silenci.
