En els debats electorals sovint treu el cap l'educació com un dels temes més importants que afecten la societat. Afortunadament. Però la moneda té una altra cara: l'ensenyament és sovint una arma de combat ideològic. Fent servir els recursos de la comèdia, Cristina Clemente i Marc Angelet entren en el debat amb una obra, Lapònia, que s'estrena diumenge a l'Espai Cultural de la Fàbrica Vella de Sallent abans d'instal·lar-se, a partir del dimecres següent, al Club Capitol de Barcelona.

«Hi ha un tema que, a la gent de la nostra generació, que tenim fills, ens preocupa: com dir la veritat i la mentida als nens», explica Clemente sobre un muntatge que se situa a Finlàndia. En acció, sobre l'escenari es presenta un quartet amb gran capacitat per a la comèdia i la paròdia com el que formen Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans.

La història comença amb el viatge que dues parelles fan a Finlàndia per passar-hi les festes nadalenques. La Mònica i el Ramon tenen un fill de cinc anys, en Nil; la Núria, germana de la Mònica, està acompanyada del seu company finès i la filla de tots dos, la Martha, que té quatre anys. Un panorama pràcticament idíl·lic que té un despertar abrupte: la nena explica al seu cosí que el Pare Noel no existeix i que «és un personatge inventat pels adults per fer que els nens es portin bé». Com a prova de la veracitat de les seves paraules, la Martha fa veure al Nil que és impossible que un home, per molt Pare Noel que sigui, pugui repartir regals a tots els nens del món en només una nit.

El disgust no només aclapara el menut, també genera un conflicte entre els adults. «Està bé mentir els nens o no?», es pregunta Clemente: «Els hem de dir la veritat o hem de mantenir la màgia i la il·lusió durant el temps que els sigui possible creure-ho?».

Pot semblar que, a primera vista, no hi hagi gaire discussió sobre aquest punt: és clar que s'ha de deixar que els infants siguin infants i tinguin les seves il·lusions. Però Lapònia parteix del fet verídic que hi ha pares i mares que no accepten aquest joc i expliquen als seus fills que no hi ha cap element màgic en l'aparició insospitada de regals.

«Mantenir les aparences és un engany o una il·lusió?», plantegen els dos dramaturgs. Les decisions sobre l'educació dels fills són dels pares, com és obvi, però tenen una conseqüència social: «És evident que un nen que té aquest tipus d'informació crea una distorsió en l'entorn perquè pot revelar la veritat als qui no la saben».

En el procés d'escriptura, Clemente reconeix que va arribar a entendre el punt de vista dels qui no volen enganyar els seus fills: «Potser sí que tenen raó», assegura, alhora que puntualitza que, «a partir de l'obra, no ens posicionem, plantegem la qüestió».

En clau personal, Clemente explica que «jo tinc una nena i un nen, i a casa fem el tió i els Reis Mags. La petita, amb sis anys, em va preguntar si tot plegat és veritat. I a mi, com a mare, em costa molt mentir-li, no li puc dir a la cara una cosa així. De fet, quan tenia dos anys i mig, em va comentar sobre el tió que seria molt divertit que fos veritat».

En l'àmbit dramatúrgic, aquest conflicte es trasllada a la dimensió personal de les dues parelles que passen les vacances juntes. I és a partir d'aquí que el Pare Noel esdevé «una excusa per parlar d'educació, un dels grans temes de la nostra societat, i d'allò que és veritat o mentida, i de qui les construeix». Com tota comèdia amb ganes de fer un pas més enllà, en el rerefons hi ha aspectes que transcendeixen el text.

Lapònia estrena la segona temporada de la programació estable d'arts escèniques de l'equipament sallentí. Fins al proper mes de juny, l'Espai Cultural de la Fàbrica Vella acollirà obres de teatre, concerts de música, espectacles de dansa i, fins i tot, les projeccions que pertoquin a Sallent com a seu del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya.