al sostre

? Direcció: Israel Solà. Autor: Nigel Planer. Intèrprets: Pau Ferran i Oriol Grau. Veus en off: Manel Barceló i Marc Rius. Música: Xavier Mestres. Escenari Joan Brossa. c. Flassaders, 40. Barcelona. Fins al 3 de febrer. De dimecres a dissabte, a les 20.30 h; diumenge, a les 19 h. Entrades: 20 euros; 14 euros dimecres i dijous. Durada: 1.15 h.

En qüestions de fama i glòria pòstuma, la història sovint és injusta. Les meravelles de la Capella Sixtina han fet etern el nom de l'artista Michelangelo Buonarroti, però en els treballs que es van realitzar en aquesta dependència palatina del Vaticà també hi van prendre part molts altres a qui la posteritat ha arraconat immisericordiosament. Un espectacle actualment en cartell a l'Escenari Joan Brossa -nova denominació de La Seca- aborda la qüestió amb el duet actoral que formen Oriol Grau i Pau Ferran.

El text és obra de Nigel Planer, que molts reconeixem encara com el hippy Nil de la sèrie televisiva Els Joves. L'escena se situa a l'entorn d'una bastida de la Capella Sixtina on un artista versat en mil batalles i un company jove porten a terme tasques complementàries a la feina principal de Miquel Àngel. Rere moltes obres d'art hi ha la mà del taller del creador o l'a-portació indispensable d'artesans destres en tècniques i pràctiques que escapen els signants principals. De la mateixa manera que no tota la Sagrada Família es pot explicar recorrent només a Gaudí, tampoc la Capella Sixtina es deu únicament a Miquel Àngel.

Però la fama recompensa només un triomfador, i en el subsòl de la feina bruta hi ha figures com les dels dos personatges d' Al sostre. El veterà es queixa, se'l veu amargat per la falta de reconeixement, està disconforme amb les veleïtats de qui els ha contractat per a les feines subsidiàries. El seu contrast és l'aprenent jove, més tranquil, satisfet amb el que té, i en aquest joc dialèctic, sempre en el terreny de l'humor, assistim a l'evolució d'un personatge conscient que la història l'oblidarà.

Al sostre potser peca de brevetat, s'endevina en tot moment un conflicte de llarg abast -la difícil assumpció de la irrellevància-, però el text no cerca més profunditat. El que ofereix, però, tampoc no és menor: una mirada lúcida a la necessitat d'acceptar-se i no perseguir vanitats innecessàries si el preu és la felicitat.