refregit amb olor de socarrim

? França, 2018. Comèdia dramàtica. 118 minuts. Direcció: Gilles Lellouche. Guió: Gilles Lellouche i Julien Lambroschini. Intèrprets: Mathieu Amalric (Bertrand), Guillaume Canet (Laurent), Benoît Poelvoorde (Marcus), Jean-Hugues Anglade (Simon), Virginie Efira (Delphine), Leïla Bekhti (Amanda), Marina Foïs (Claire), Philippe Katerine (Thierry). Pantalles: Bages Centre (Manresa)

F ull Monty, una senzilla producció anglesa del 1997, fou un veritable fenomen. La clau del seu èxit descomunal se sustentava a agafar el realisme social (i crític) del cinema de Ken Loach i passar-lo pel sedàs de l'humor més amable i assequible per a tots els públics.

Aquesta fórmula ha inspirat en les últimes dues dècades nombroses pel·lícules, amb més o menys fortuna. La darrera és aquesta El gran baño. El film aplega un grup d'homes, perduts i tristos, que estan aclaparats per la crisi dels quaranta. Tot sembla canviar quan prenen una decisió aparentment demencial: formar el primer equip nacional de natació sincronitzada. El primer treball en solitari de Gilles Lellouche (va codirigir anteriorment Los infieles i Narco) no parteix, precisament, d'un concepte mínimament original. Quants llargmetratges hem vist en els últims temps que ens parlen de les segones oportunitats i de la lluita per superar-nos i assolir desafiaments teòricament impossibles?

L'autor francès no ha sabut (o volgut) desempallegar-se dels llocs comuns i ha bastit l'enèsim cant a la tenacitat (i la bonhomia), que és tan simple, embafador i previsible com un manual d'autoajuda. Lellouche mescla comèdia i drama social amb un traç decididament rudimentari, i el seu missatge artificiosament positiu, amb un suport creatiu escarransit i una credibilitat més que discreta, només se salva per un repartiment potent (i digne de millor causa), on trobem espases interpretatives de primera com Mathieu Amalric, Jean-Hugues Anglade i Guillaume Canet, entre altres.

El gran baño cuina, en definitiva, un refregit amb olor de socarrim. Un intent infructuós de salpebrar una recepta humorística amb unes dosis suficientment digeribles de melodrama. El cinema gal insisteix novament, en aquesta ocasió sense gaire encert, a voler conquerir el gran públic a qualsevol preu.