A l'entrada de la Sala Petita el públic rebia una fulla de cartolina amb la inscripció «L'home que plantava arbres». Aquest és el títol del musical de petit format, dirigit i interpretat pel manresà Enric Llort al costat del pianista i compositor igualadí Carles Viarnés i que es va estrenar dissabte amb el cartell d'entrades exhaurides. El públic es va endinsar en un viatge emotiu al llarg de pràcticament una hora d'espectacle en una sala que presentava una disposició en forma de quadrilàter amb l'escenari al mig i el públic al voltant.

L'home que plantava arbres és una adaptació dramatitzada del conte homònim de Jean Giono i parla de com gestos senzills com plantar un arbre poden canviar el paisatge i, en definitiva, la vida. Convertir un desert en un paradís. Abans de començar, el productor cultural Pep Garcia havia fet la presentació, que va tenir un punt reivindicatiu «trobem a faltar els que no hi són i els que no hi poden ser», va dir mentre mostrava un llaç groc, i va afegir: «La cultura ens mou i la injustícia ens commou».

Al mig de l'escenari, un piano, una caixa de fusta, sis bombetes i el terra ple de fulles recreaven un ambient intimista on la proximitat del públic amb els artistes era tan curta que es podien sentir part del muntatge. Mentre els espectadors ocupaven les seves localitats, de fons se sentia com bufava un vent enllaunat.

Quan la sala queda a les fosques i Viarnés pren posicions al piano. L'il·lumina un únic canó de llum, a banda de les bombetes distribuïdes pel voltant. Tot seguit, entra a escena Enric Llort, que comença a narrar la història d'un pastor solitari de la Provença que planta arbres incansablement. Llort narra, després canta i es mou per tot l'escenari al ritme que marca el guió. Ara camina, ara corre, puja a sobre la caixa de fusta, s'asseu al piano i de vegades interactua amb el públic. Viarnés, per la seva banda, no només executa a la perfecció cada nota sinó que fa l'acompa-nyament amb diferents sons, i recrea amb precisió l'espai on passa l'acció. Moments tristos i moments alegres marcats per l'acurada il·luminació que va des d'una explosió de llum fins al moment més íntim.

A l'inici, les bombetes marquen el camí de la història i a mesura que aquesta avança i Llort les toca, van pujant d'intensitat. Una intensitat que després anirà minvant quan la narració s'acosti al punt final. Moment per a les salutacions, aplaudiments del públic i una última imatge amb Llort i Viarnés fonent-se en una abraçada.