06 de abril de 2019
06.04.2019

«La idea de rebaixar el nivell per captar públic és nefasta»

Rafart i Garrigasait conversen sobre cultura, Barcelona i els vincles amb Solsona amb aquest diari en la primera trobada que van tenir plegats

05.04.2019 | 23:21

L'avi de l'escriptor i traductor Raül Garrigasait –l'Alfons– i el de Claustre Rafart –el Joan–, conservadora del Museu Picasso de Barcelona, eren tant amics que, quan el primer es va emboscar durant la guerra l'altre li feia arribar diners a través de la seva dona. Però el net i la neta –es porten 24 anys, ell és del 1979 i ella del 1955– no es coneixien personalment fins que Regió7 els va unir un migdia de febrer per dinar, conversar i iniciar una amistat probablement fructífera entre dos solsonins que treballen a la capital catalana en projectes d'envergadura. «Ens havíem creuat algun correu, una trucada, però no ens havíem saludat mai», van ratificar ambdós després de respondre a la petició del diari per parlar de cultura, de Solsona i de viure i obrir-se camí al cap i casal del país.

Quin vincle mantenen amb la seva ciutat natal?

R.G.: Jo faig molta vida a Solsona. Hi tinc els amics i també hi vaig fent petits projectes, com el cicle de xerrades que fem al Museu Comarcal i Diocesà.

S'hi podria instal·lar?

R.G.: No, ara no. La meva vida és a Barcelona.

C.R.: Jo he estat picassiana de tota la vida. De jove vaig viure a Tarragona i, quan tenia quinze o setze anys i feia 5è i 6è de batxillerat, vaig descobrir Picasso gràcies a una bona professora d'art i als llibres de la biblioteca. Després, vaig anar a fer el COU a Barcelona.

I ja no en va marxar?

C.R.: Quan estava a Solsona, va arribar un moment que volia marxar. Els pares deien que anés a Lleida o a Manresa, però jo preferia Barcelona, que a ells no els convencia. I vaig acabar anant a estudiar a Tarragona.

Curiós destí.

C.R.: Vaig decidir fer una estada de pràctiques en un museu per poder entrar a formar part del Cuerpo de Conservadores del Estado. Mentre ho preparava, em van agafar com a secretària de l'any Picasso i vaig poder tenir accés a unes beques que em van dur al Museu d'Història de Barcelona. Després vaig tornar al Picasso, quan hi havia Maite Ocaña com a directora, i vaig crear el departament de comunicació i acció cultural, on m'hi vaig estar fins l'any 2002.

Li va saber greu marxar?

C.R: Va bé airejar-se i conèixer nous móns. Picasso t'acaba duent a molts llocs.

No es cansa?

No! Picasso obre moltes finestres. I el 2008 vaig tornar al museu per fer allò que més m'agrada, de conservadora. Em dedico al gravat, que és el gènere del que el museu té més obra.

Quan la Claustre arribava a Barcelona, vostè era un nadó. Quin camí va fer abans de treure el cap a la capital catalana?

Vaig baixar a Barcelona a fer COU perquè volia estudiar música. Fins i tot vaig començar la car-rera, però al final la música va quedar en un segon pla. Em vaig acabar llicenciant en Filologia Clàssica i també vaig fer el doctorat. El 2008 vaig anar a la Universitat de Gal·les-Swansea per fer un postgrau de traducció literària, on hi havia fet de lector de català els anys 2004 i 2006.

C.R.: Ara entenc perquè parles d'Erik Satie al llibre El fugitiu que no se'n va, que tracta sobre l'obra i el pensament de Santiago Rusiñol. Es nota que sents la música dins teu.

R.G.: Vaig estar a Gal·les, a Alemanya... i finalment vaig tornar a Barcelona, on encara hi visc i hi treballo.

Anant una mica enrere. Quina ciutat es va trobar, Claustre, quan va arribar a la capital?

C.R.: Era la meva època estudiantil, em movia en els ambients universitaris, i vaig participar en molts actes clandestins. Jo no era de cap partit, però sí que tenia la meva tendència. Recordo una vegada que vaig pujar a Barcelona per anar a una manifestació i vaig tenir la mala sort de trobar-me un veí de Tarragona. Pensava en què passaria si ho deia als pares!

Ja és mala sort, dit sigui amb simpatia.

C.R.: Un altre cop, vaig anar a un acte de Juan Maria Bandrés, el polític d'esquerres i nacionalista basc que va ser diputat. Se celebrava al paraninf de la Universitat de Barcelona... i vaig acabar sortint a les fotos d'una revista.

La seva mirada, doncs, no era la d'una Barcelona grisa?

C.R.: Jo no la vaig viure d'aquesta manera. Eren anys d'il·lusions i de lluites. Potser amb els ulls d'avui en dia podia semblar que era una ciutat grisa, encara en ple franquisme, però hi havia uns moviments culturals molts ferms, tot l'entorn del PSUC... Hi havia molta esperança de futur, i no hi havia apatia. Tot el contrari.

Deixar la comarca, marxar a Barcelona a estudiar i a treballar i quedar-s'hi a viure és un perfil que es repeteix en moltes biografies de persones que han fet una llarga trajectòria a la ciutat. Barcelona és una selva per a qui s'hi vol obrir camí, sobretot en el seu sector?

R.G.: Em pregunto quin és el meu sector. En el camp laboral no he sentit que la ciutat fos hostil amb mi. Una altra cosa és l'habitatge, sobretot si tens nens petits. Però en el món laboral privat hi ha molta energia, moltes idees.

Vostè va dirigir l'editorial Alpha, que publica els clàssics grecs i llatins de la col·lecció Bernat Metge. Un luxe per a la cultura catalana que va iniciar Cambó.

R.G.: En el món editorial, la situació econòmica és de pocs diners, però hi ha molta creativitat, gent molt bona fent mil feinetes.

Ja se sap: el món del llibre té sempre una mala salut de ferro.

R.G.: Ara, per exemple, hi ha més llibreries que temps enrere. El que desapareix són les papereries: qui compra diaris i postals de Nadal? Ho he viscut en primera persona perquè tenia una papereria prop de casa.

C.R.: A Barcelona hi ha molts espais de convivència, hi tens de tot. Ara bé, és cert que en el sector cultural hi ha molts egos, topes amb males pràctiques. Però, a mi, Barcelona m'encanta.

El problema de la cultura al nostre país és que no té una indústria prou forta la darrera?

C.R.: Falla la recerca, que és el futur.

R.G.: Jo sóc professor associat de la Universitat de Barcelona, i he de dir que m'encanta la feina. Però la UB, per exemple, té un problema administratiu: tots els llocs nous que es generen són assumits per professors que només poden fer classes i no es poden dedicar a la recerca. Hi ha un problema de relleu generacional molt fort. I en recerca es fan coses potents, però els investigadors han de fer de professors de secundària per poder tenir un sou per viure.

C.R.: El problema de la recerca és que l'has de fer a casa. Ara bé, un país que no aposta per la recerca és un país que no aposta pel futur. Vivim en una societat molt superficial, la banalització és general. La gent fa fotos per tenir comentaris a les xarxes i no es destina temps a llegir els clàssics, a fer recerca...

Per què creuen que no es fa recerca?

C.R.: La recerca vol dir temps, i el temps és el valor més preuat perquè no n'hi ha. La nostra és una societat de la immediatesa, vol que les coses es facin ja. I com més facis, millor; d'aquesta manera, la qualitat es queda en el camí. I, és clar, també hi ha la crisi, que ha afectat la recerca.

El món 2.0 sembla que té una derivada social de frivolitat.

C.R.: Hem d'aprendre a pair les noves tendències i a conviure-hi, i no hauria d'estar renyit amb l'exigència d'una bona recerca.

Senten que remen a contracorrent pel fet de dedicar-se al sector cultural?

C.R.: Fa anys!

R.G.: Fa quaranta anys no hi havia pas més gent llegint la Bernat Metge que ara. Jo tinc la sort que tots els projectes on he estat han sortit bé. Però estic d'acord en que vivim un moment en què prima la immediatesa, com diu la Claustre. En aquest sentit, es pot dir que sí que remem a contracorrent. Alhora, però, no tinc la sensació de predicar en el desert, hi ha molta gent que va als actes, que llegeix llibres, que vol aprofundir en els temes. És una època de canvi, i això genera desconcert.

A vegades, però, sembla que la cultura i el coneixement tenen mala premsa.

R.G.: Quan es fan les coses bé, sol haver-hi resposta. Una de les pitjors idees que hi ha en l'ambient és que, per arribar a la gent, has de rebaixar el nivell. Això és nefast i erroni. Com més rebaixes, menys interesses.

C.R.: Totalment d'acord.

El públic, hi és?

C.R.: Sí, i tant.

L'exposició «La cuina de Picasso» que vostè va comissariar va ser la més visitada del 2018 als museus de Barcelona, amb més de 210.000 espectadors.

C.R.: A vegades baixo a les sales a veure l'actitud de la gent i m'adono que presten atenció, que tenen interès en mirar el que hi ha no només a les parets sinó també a les vitrines. Quedes parat. Crec més en la gent del que a vegades es creu per part dels de dalt.

En contra, doncs, de la banalització dels continguts?

C.R.: Jo no hi crec. La gent és més intel·ligent del que pensem, i es mereix un respecte. En les dar-reres exposicions del Museu Picasso, dedicades a la relació amb els editors Gili, comissariada per mi, i al vincle amb Jaume Sabartés, feta per la Margarida Cortadella, veia gent jove interessada en allò que se'ls explicava. La gent és curiosa i té ganes de conèixer.

R.G.: La idea amb què muntem el cicle de xerrades al Museu de Solsona és que volem portar experts que a nosaltres ens semblen interessants. No pressuposem que, com que és Solsona, no hi ha públic. Tot el contrari. A vegades, quan fem les propostes de xerrades, hi ha qui ens diu que no hi anirà ningú... i sempre tenim 50, 60 persones entre el públic. Has d'oferir coses interessants: la confiança en el públic és el primer que has de tenir.

C.R.: Ben cert, la gent et sorprèn. No has de baixar mai els continguts.

R.G.: Ara bé, hem de reconèixer que l'acadèmia té un problema: no sap parlar a la gent.

C.R.: Comunicar bé és molt important. Però si ho expliques bé, la gent et segueix.

Parlem de projectes de futur.

C.R.: Estic preparant amb altres persones una exposició sobre el Picasso poeta, que s'inaugurarà el 8 de novembre. També treballo en la catalogació de l'obra gràfica de Picasso que tenim al museu, i com a conservadora em toca estudiar l'obra, decidir que posem a les sales, comissariar exposicions...

No s'avorrirà!

C.R.: No, no... però ja només em queden dos anys i deu mesos per jubilar-me, he, he, he... La meva feina és apassionant, però m'agradaria fer moltes altres coses, i quan em jubili tindré temps.

R.G.: Jo, ara, soc el president de La Casa dels Clàssics, un projecte cultural que ha sorgit de la Bernat Metge i que es dedicarà a muntar activitats que posin en valor la vigència contemporània dels clàssics universals. Volem apropar la ciutadania als clàssics i fer entendre que són ben vius.

S'entenen moltes de les coses que ha dit, com la confiança en l'interès de la gent.

R.G.: Treballem en dos àmbits. D'una banda, l'editorial: treiem quatre volums l'any de la Bernat Metge, i posarem en marxa una edició de butxaca amb els clàssics essencials a un preu de 10 euros. L'altre objectiu és la difusió d'activitats: cursos, conferències, passejades peripatètiques... I tenim entre mans un gran projecte: el Festival Clàssics, que es farà el proper mes d'octubre a Barcelona. La voluntat és posar el llegat clàssic en el centre de la creació contemporània.

I alguna cosa vinculada amb Solsona?

R.G.: Estic escrivint per a la revista L'Avenç una sèrie d'articles on explico com he acabat on he acabat, i també records de la meva vida solsonina.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.