26 de juny de 2019
26.06.2019

EXPOSICIÓ 40 ANYS REGIÓ7 | PUIGCERDÀ


Reportatge

Antoni Fabrés torna a casa

El Museu Nacional d'Art de Catalunya reivindica l'obra d'un pintor d'èxit a principis del segle XX però posteriorment oblidat

26.06.2019 | 13:06
"Un filòsof', un quadre de Fabrés del 1901

La mort va enxampar Antoni Fabrés (Gràcia, 1854-Roma, 1938) trist i decebut i la posteritat va ignorar el seu nom fins que la reordenació de les sales d'art modern del Museu Nacional el va treure de l'oblit fa cinc anys. «Se l'ha tingut per un artista pompier, un orientalista, simplement un seguidor de Marià Fortuny, però Fabrés va ser molt més que això», explica Aitor Quiney, comissari de l'exposició que, fins al 29 de setembre, reivindica l'obra d'un autor que va viure a Roma i París i va ser mestre d'alguns dels grans pintors mexicans del segle XX, com el mateix Diego Rivera.

«L'exposició ajuda a entendre que Fabrés no és com se l'ha vist fins ara», apunta Quiney: «Era un home molt culte, llegit, influenciat per autors com Heine i Goethe. I tenia una visió romàntica de la vida: l'artista és un creador, com un déu». Per arrodonir el perfil, l'historiador indica que «no volia ser un Fortuny, volia ser ell mateix i tenir èxit».

Un taller del XIX al museu del XXI

L'exposició s'ubica en una de les sales d'art modern del museu i no a les estances reservades a les mostres temporals per afavorir el flux de visitants. «Sabem que per l'espai del subsòl hi passen 25.000 persones i per les sales permanents 150.000, 200.000. Gairebé deu vegades més!», explica Pepe Serra, director del Museu Nacional. L'altre al·licient que el projecte reserva a l'espectador és l'escenografia: «L'hem muntat pensant en els tallers de grans dimensions, fins a 400 m2, com els que va tenir Fabrés». Els quadres s'amunteguen i l'espai evoca aquells estudis del segle XIX que en alguns racons de la ciutat comtal encara es conserven pràcticament intactes, com el que preserven els descendents del polifacètic Oleguer Junyent.

«Els dos eixos del treball de Fabrés van ser la seva convicció que l'artista ha de lluitar per una llibertat total que evidenciï la seva capacitat sensorial i la mediació del sentiment individual», anota Quiney. L'exposició es nodreix amb 147 pintures, escultures i documents -per fer-la possible s'han restaurant 105 peces- que donen testimoni no tan sols de la qualitat de la seva obra sinó també de l'èxit que va assolir. No en va, en el seu temps va ser considerat un dels millors artistes espanyols residents a Roma.

Estructurada en cinc àmbits cronològics, l'exposició explica al visitant que Fabrés no tan sols es va moure molt –Barcelona, Roma, París i Mèxic– sinó també que l'orientalisme només és un element d'una producció «polièdrica» que té diversos registres. Realista, naturalista i costumista, però també un destacat retratista: gràcies a gaudir d'una vida llarga, va ser coetani de les grans convulsions viscudes per l'art en les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX.

De Roma al món

El 1875, Fabrés va guanyar, amb l'escultura Abel mort -sempre va voler ser un gran escultor tot i que va fer fortuna amb la pintura-, una pensió per anar a estudiar a Roma. Tot i que, a partir d'aleshores, va viure en diferents ciutats, la capital italiana va ser el seu lloc habitual de residència a partir del 1907 fins a la seva mort.

A Barcelona hi va assolir èxits remarcables a la dècada dels 80, i la venda del quadre Un guàrdia a l'Alhambra a les Galeries Tooth de Londres li va proporcionar renom internacional. Entre el 1894 i 1902 va viure a París el trànsit entre el virtuosisme i el naturalisme, i en aquest darrer any va arribar a Mèxic sota la protecció del president de la República, Porfirio Díaz. Fabrés va fer de professor a l'Acadèmia de Belles Arts de San Carlos, on va protagonitzar una exposició amb 184 obres. I va exercir la docència amb uns joves que més tard escriurien les pàgines més brillants de la pintura mexicana: Diego Rivera, José Clemente Orozco, Saturnino Hernán, Rubén Herrera i Patricio Quintero. Les obres de Fabrés, en els darrers anys de l'estada al país americà, mostren l'evolució cap al naturalisme de denúncia social.

Barcelona el rebutja

Fabrés es va instal·lar de nou a Roma el 1907 en un retorn aplaudit pels ambients artístics de la ciutat. La sort, però, va anar davallant fins que, a partir d'un cert moment, ja només vivia de la docència.

I el 1926 va fer donació a Barcelona de 224 obres, un gest que li va portar més maldecaps i disgustos dels que mai s'hauria imaginat. Ben rebuda inicialment per Joaquim Folch i Torres, director de la Junta de Museus, la decisió va generar crítiques perquè es va exposar tot el llegat a la sala principal del Museu de Belles Arts. L'Ajuntament li va assignar una pensió que, més tard, li va treure i Fabrés, tot i els ímprobes esforços esmenats, va veure com la seva ciutat natal el menystenia i, després, l'oblidava. Els quadres van anar a parar a un magatzem en males condicions i el seu nom va desaparèixer fins que, moltes dècades més tard, el Museu Nacional ha restaurat el seu honor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.