Tres mesos després de presentar Vitamina D a la sala Sputnik, el solsoní Eduard Gener actua de nou a la seva ciutat natal, aquest cop a l'aire lliure. El seu tercer disc d'estudi es podrà escoltar a la plaça de Sant Joan -si la pluja hi posa pegues serà al Teatre Comarcal- avui a la nit, amb entrada gratuïta. Gener estarà acompanyat del cardoní Carles Ratera (bateria) -substitut, aquest cop, d'Andreu Moreno- i Vic Moliner (baix).

Actuar a casa implica més responsabilitat?

Després del primer concert, he tocat sobretot a Barcelona, Girona... f0ra d'aquí. Tinc la sensació que els concerts de Solsona són cada cop més seriosos.

Què vol dir?

El públic està cada vegada més atent. Estic acostumat a tocar en pubs, clubs... llocs on hi ha més soroll, diferent als auditoris. Però a Solsona trobo que hi ha un ambient silenciós, i això és maco i inquietant alhora.

Senyal que la gent el vol escoltar atentament.

Sí, suposo que és així. I potser és també el fet que jo creixo i el meu públic també ho fa, cada cop som més madurs.

En què es destaca «Vitamina D» dels seus primers treballs, «Les avingudes» (2015) i «Diumenge» (2017)?

Ha estat el primer que he fet al meu estudi, els Jezz, i per primer cop he pogut controlar tot el procés de gravació, fins al so final. Ho he fet amb els meus mitjans i amb la producció de l'Andreu Moreno, el bateria solsoní que participa en els concerts quan vaig en format de trio. He volgut crear un disc de quilòmetre zero, que soni tant professional com els altres.

Satisfet amb el resultat?

Li tinc molt apreci, al disc: és el so que vull que hi hagi en els propers àlbums que hagin de venir. I d'aquesta manera tens al cent per cent el control del disc. Avui en dia ja no es venen discos, i cada cop més els músics tendeixen al do it yourself.

El control absolut del treball discogràfic també implica una obligació més gran.

I tant. Hi he dedicat moltes hores! He disposat de mitjans professionals, però no dels mateixos recursos tècnics que en un estudi amb més capacitat. Per això, si en els dos primers vaig estar-m'hi un mes, ara n'hi he estat quatre. Tenia al davant el repte d'aconseguir el so que jo volia.

Com és aquest so que li ha agradat tant d'aconseguir?

M'agrada el rhythm-and-blues, el soul dels anys 50 i 60, que es gravava amb pocs micròfons, uns mitjans tècnics diferents. Era un so amb saturació, no tant fort i brillant com el del mainstream actual. Jo he buscat un punt mig, la versió actual del so dels 60, amb una barreja entre música orgànica i tecnològica.

Volia fer una relectura d'aquella sonoritat?

No buscava revisitar el so del soul dels anys 60, el de la Motown, sinó intentar sonar actual amb un peu al passat. Vull que les cançons sonin d'ara.

Per tot plegat, hi ha un canvi respecte dels dos primers àlbums que va publicar?

Es nota el canvi, sí, Vitamina D és una mica més underground. En el segon, Diumenge, el so era bastant pop, mainstream. I en el primer, Les avingudes, tenia pocs recursos, no sabia gaire com es feia un disc. Ara, la situació estava més controlada, he pogut acotar més la meva música.

Ha trobat, per dir-ho amb una paraula prou gràfica, un so més brut?

Sí, en podem dir així. Un exemple seria Tom Waits, que té cançons molt bones però el seu so és molt arriscat. És un so que demana a l'espectador voler-hi entrar.

El seu estudi és de consum propi o està obert a l'enregistrament d'altres artistes.

No és un estudi comercial, però sí que hi gravem discos d'amics com el Guillamino, gent que fa música com la meva, i d'algun grup local com els The Mentres. A l'estudi també hi faig cursos de producció discogràfica.

Com veu l'escena catalana de la música negra?

S'han de diferenciar dues tendències. D'una banda, hi ha tot de gent, entre la qual m'hi incloc, que té influències de la música negra, com Paula Valls, Sara Pi i Ramon Mirabet, fins i tot. I, després, d'altra banda hi ha els que toquen música negra en clau purista. Per contra, la nostra proposta és molt mestissa. He de dir, però, que aquests noms que he citat canten en anglès, i jo no m'hi sento proper perquè, per mi, la llengua és el 50% de la cançó.

Per vostè, la lletra és important?

Molt. Ha estat un repte aprendre a escriure sobre melodies de blues, potser és el més complicat que he fet mai. Els músics que han fet rock català a partir de final dels 90, per exemple, ja tenien una tradició amb grups com Els Pets, Sopa de Cabra, Sau... Però en el so del rhythm-and-blues no hi ha referents recents, ens hem de remuntar a Guillem d'Efak i a gent dels anys 60 i 70. Per trobar referents més propers ens n'hem d'anar al món anglosaxó.

El públic hi és?

Sí, però no és un públic de música negra, que busca aquest estil, aquesta etiqueta, sinó de cançons. És més del so del swing i de tot el producte musical que li ofereixes. I és molt bo que sigui així: fora etiquetes.