Sempre és divertit imaginar quines converses tindrien personatges històrics d'èpoques diferents. Com, per exemple, el vescomte Bermon (s. XI), la duquessa Joana (s. XVI-XVII) i la monja Manuela Desvalls, germana de qui va ser el governador del castell de Cardona fins a la capitulació del 1714. Un diàleg impossible entre figures rellevants de la història de la fortalesa que pren cos un cop al mes a la col·legiata de Sant Vicenç en les representacions d' El tron. Un muntatge teatral -escrit i dirigit per Jordi Santasusagna i amb música en directe de Xavier Ventosa- inclòs en la commemoració del mil·lenari del temple romànic.

Disposar d'un recinte de la bellesa i les dimensions de la col·legiata és un luxe que El tron aprofita amb mestria. La nau central es buida de bancs per servir d'escenari, amb el públic al voltant. Un espai rectangular que hauria pogut jugar en contra de la visió del muntatge per part de l'espectador, però la direcció ha sabut crear un equilibri en el moviment dels personatges que permet seguir la funció sense contratemps.

Per contra, a la sessió de dissabte passat es va crear una certa confusió entre la potència del quintet musical -Gemma Ventura (flauta travessera), Fina Company (piano), Albert Company (clarinet), Queralt Auguets (violí) i Cristina Hernández (trompa)- i els diàlegs actorals en algun passatge. Un contratemps puntual del que la direcció ha pres nota per a les properes funcions.

El tron comença quan la Laura -interpretada per Maria Palazón- condueix una visita guiada per l'interior de l'església. Enmig de la nau hi ha un tron que ha estat descobert durant unes excavacions arqueològiques: s'ignora qui va ser el seu propietari però d'entre la boira de la història apareixen Bermon (Bernat Barat), la Duquessa (Núria Juberó) i la Desvalls (Teresa Company) -la veu en off de Miquel Company completa el repartiment- disputant-se l'autoritat de l'egrègia cadira.

La interacció entre els quatre personatges serveix per transmetre a l'espectador unes quantes dades històriques sobre el patrimoni i, d'altra banda, per posar sobre la taula qüestions com el feminisme, el pacifisme i la democràcia: l'època i la classe social de tots ells generen posicionaments enfrontats que proporcionen al públic l'oportunitat de reflexionar sobre aquestes qüestions.

Malgrat els comentaris precedents, El tron no perd de vista en cap moment que és una comèdia amb una trama que convida a interessar-se per la història del castell de Cardona. En un gir de guió final, la disputa per la peça adopta una forma diferent a la previsible. I la guia, atordida, desperta del somni que l'ha mantingut una bona estona parlant amb el passat i retornant a marxes forçades a les cuites del present.

El tron és una proposta tan digna del monument on s'escenifica com mesurada en el plantejament: sap ser ambiciosa sense escarafalls i, sobretot, sorprèn gratament per una interpretació -actoral i musical-, una posada en escena i un ritme narratiu conjuntats. Per a qui encara no hagi pujat al castell -sempre és grat de badar una estona contemplant les vistes- a veure El tron, hi ha previstes tres funcions fins al proper mes d'octubre. La col·legiata i el muntatge mereixen una visita.