Ha de ser, com a mínim estrany, sortir a l'escenari sabent que la proximitat està prohibida entre un públic que porta una mascareta que farà que la veu li quedi ofegada. Però més estrany ha estat passar quasi quatre mesos sense concerts en directe en un teatre, el Kursaal, amb més programació que hores. El duet Jo Jet i Maria Ribot, amb el seu tercer company en concòrdia, el bateria Josep Cordobés, van ser, dijous, els primers artistes a experimentar la tornada a l'escenari en una Sala Gran amb aspecte singular. Els crits habituals que poblen els concerts es van substituir per aplaudiments. Molts aplaudiments que, a l'inici, al mig i al final, mostraven l'agraïment per escoltar, finalment, el duet presentant el seu tercer disc, sant llorenç i recuperar durant poc més d'una hora la irrepetible sensació d'un directe.

Jo Jet i Maria Ribot van pujar a l'escenari aixoplugats per Cordobés i per una escenografia mínima, tres finestres al darrere dels músics per enquadrar la idea d'un concert al saló de casa qualsevol tarda d'estiu. I és l'estiu i la nostàlgia i, segurament, la força de la nostàlgia el que va transmetre un directe que va ser intens. Per l'emoció del retrobament -dolça però també incerta- i per l'explosió d'uns músics que van alliberar l'adrenalina emmagatzemada en mesos de confinament. Cop de juny per començar ho va deixar clar: Jo Jet i Maria Ribot no necessiten saltar en un escenari immens. Ella, dreta, i ell, assegut amb la guitarra, en tenen prou amb quatre metres quadrats per desbordar vehemència o gravetat. El directe del trio va certificar sense fissures la complicitat que els uneix en un escenari i l'idil·li amb el seu públic, delerós d'una abraçada virtual amb les cançons del grup, que va repassar sant llorenç i els quatre senzills de tardor recollits a l'EP 121K?. Entre ells, la rodona i enèrgica Guerra experta.

Aquesta nova dimensió de l'ara trio a escena té tots els ingredients per fer-se un lloc en els directes amb unes cançons que, majoritàriament, van in crescendo i busquen l'esclat final. I és segurament en aquest moment quan faltaria empastar un xic més les veus. Falta rodatge però el to íntim el dominen sense manies gràcies a la dúctil veu de Maria Ribot, capaç d'acaronar i deixar en suspens, i a un Jo Jet que pot esquinçar el vers. Ara l'equilibri també depèn de Cordobés, que no dubta. Al final, corda de guitarra trencada, un bis que no va ser amb Invocar el silenci i el públic dempeus. Una nit que ja és història.