«Estic parlant des d'un taxi i amb mascareta. Em sents bé?», em demana per telèfon Joan Enric Barceló, la tercera part d'Els Amics de les Arts, amb Dani Alegret i Ferran Piqué. «Sí, perfectament», i afegeixo: «Agafar un taxi per tornar a fer promoció d'un disc és un bon senyal». «I tant! És el senyal que esperàvem!», rebla el músic. Riem de la brometa fàcil que hem intercanviat amb el títol del nou treball del grup tenint coll avall que els senyals d'una oblidada normalitat, en aquest món de pandèmia-covid, estan per veure'ls allà on es necessiten. I la indústria de la música en necessita.

És el vostre disc més estrany?

Quan gravàvem el disc anterior, Un estrany poder (2017) , ho enteníem com un renaixement dels Amics, amb nou productor, Tony Doogan, nova proposta sonora... Però els esdeveniments et passen per sobre: no sabíem que acabaríem sent tres i que viuríem una pandèmia que ha fet congelar sis mesos la sortida del nou treball. Avui tenim molt clar que El senyal que esperaves és, després de 15 anys de car-rera, el treball que marca el canvi d'Els Amics de les Arts.

Un punt d'inflexió?

Totalment. Un grup és un ens estrany. Coincideixes durant un temps i un espai i comparteixes idees i inquietuds. L'Eduard Costa volia emprendre un altre camí i nosaltres tres estàvem segurs que el millor, com a grup, encara havia d'arribar.

I això sembla.

Les reaccions, les crítiques de la premsa especialitzada són molt positives i això no ens havia passat amb cap altre disc. No estem acostumats als elogis i és bastant agradable (riu). Per sort, sempre hem rebut l'escalf del públic: si no el tens, no ets res. És un moment dolç; el disc, que va sortir fa una setmana, està funcionant superbé, reeditem els vinils... Però t'he de confessar que quan es va aturar tot, amb el treball a punt de sortir del forn, la gira pensada... vam tenir moments de molta incertesa. A més, el sector musical ho està passant molt malament. Aquesta pandèmia ha estat una bufetada.

Però el grup no es pot queixar.

Nosaltres som uns privilegiats perquè ens hem pogut adaptar i actuar amb un nou format. Però els companys del sector, músics, tècnics, promotors, propietaris de sales... És molt dur i s'ha d'alçar la veu. Som un sector econòmic més que segueix els protocols que toca: que els avions puguin anar plens i que no es pugui actuar en una sala és totalment incomprensible.

Cinquè disc amb deu cançons que descriuen com un catàleg de pèrdues...

Que no s'ha de llegir en sentit negatiu ni trist. Quan deixem un camí n'obrim un altre i en el trajecte deixem enrere alegria, nostàlgia, ràbia... Quan vam repassar cançó per cançó ens vam adonar que hi havia aquest element de pèrdua en comú. Però aquesta és una lectura que fas després: t'adones del que has volgut parlar sense saber-ho.

És un disc precovid, però fins i tot el títol i l'essència poden semblar premonitoris.

Sí (riu). Potser una cosa bona de la covid és que li ha afegit una capa de significat. Saps? La nostra és una feina molt etèria i el que volem és que tu sempre trobis un vers on et puguis agafar, una lletra que et cridi a tu. Quan durant el confinament vam demanar al públic una llista de cançons de la qual ha sortit el concert acústic Els dies més dolços, amb el qual hem actuat aquest estiu, vam veure que quadrava amb el repertori que nosaltres teníem al cap: més que cançons eufòriques, cançons d'escolta, segurament pel moment que vivíem i vivim.

Just el que avui s'escoltarà a Manresa

Sí, l'avançament d'alguns dels temes del disc, que hem fet al llarg d'aquests mesos, ja estan incorporats en aquest repertori, com El senyal que esperaves i Et vaig dir. Amb tot el que ha passat encara estem assajant l'espectacle nou...

Per què un acústic amb aquelles cançons que en els directes precovid no tenien espai?

Perquè ens volíem regalar un espectacle amb cançons que ens representen però que no sempre troben el seu lloc en els concerts, com Per mars i muntanyes, Reykjavik, Tots els homes d'Escòcia... i volíem canviar el concepte d'espectacle. A l'escenari, a més de nosaltres, el públic trobarà la violoncel·lista Maria de Palol i la ballarina Idu Massa.

I Jean Luc?

I Jean Luc. Per deixar un bon regust.

La idea del grup ha estat narrar la vida a través de la música. Però no és el mateix als 40 que als 25.

No, no ho és. Mig en conya mig seriosament, alguna vegada havíem dit que podíem mirar de fer un Bed & Breakfast 2...

Però?

Potser ens en sortiríem però ja no ens identificaria perquè la vida ja no l'expliquem igual, encara que el procés creatiu sigui el mateix: portar una llibreta i apuntar el que et ve al cap. Les lletres tenen molt d'artesania i molt poc d'art i inspiració. Quan ets a casa i cantes una melodia i se't posa la pell de gallina, quan tu ets la primera víctima de la teva pròpia cançó, has de provar de crear un búnquer al seu voltant per mirar de protegir-la perquè t'ha provocat una emoció. Després l'embolcalles amb efectes, però si et passes, quedarà artificiosa. Al capdavall, muntes un artefacte perquè sembli el més natural possible.

A El senyal que esperaves

Era la intenció, equilibrar aquesta sonoritat. I el productor, Tony Doogan, ens va proposar que busquéssim nous colors en les veus. Vam dubtar perquè sempre ens ho passem molt bé passant-nos la pilota cantant. Però ha estat molt gratificant. És una línia a seguir.

Expliquen que Doogan els ha exigit molt. Quin ha estat el consell més difícil de seguir?

Que la teva idea potser no serà la millor. Ell no tenia vincles amb les cançons però li havia d'arribar l'emoció.