Tres minuts de clatell de Mario Casas que la càmera segueix mentre camina pel carrer i escolta la cançó Things That Often Come to Stay de Ramon Mirabet obren No matarás. És el preludi, aparentment innocent, d'un malson creat pel cineasta manresà David Victori, que ahir, amb totes les mesures, distàncies i sense crispetes, va omplir la sala 12 de Multicinemes Bages Centre.

El director la va presentar dues vegades: la primera, per als espectadors de la sala 6, que van veure amb sorpresa i immediatament després amb aplaudiments, com el mateix Victori, precedit per Joan Barbé, els explicava qui era: «soc el director i soc de Manresa, ja sé que heu vingut a veure el Mario Casas, però us vull dir que em fa molt feliç que aprofiteu la vida social que se'ns permet: anar al cinema». Dos minuts per desitjar que «us agradi molt», avisar que el film «té molta mala llet», que «serà un èxit si ho passeu molt i molt malament», i canviar de sala per dirigir-se a la 12, reservada, aquesta sí, per a la presentació oficial «a casa meva».

I és que Victori, que fa dos anys ja va preestrenar a Manresa la seva estrena en el llargmetratge, El pacto, no es cansa de reivindicar la seva ciutat. Aquí és on es retroba amb família i amics. «Em sento un privilegiat de tenir una feina que, a cada projecte, es converteix en una trobada: és com si em casés cada cert temps». Un convit al cinema. El director va aprofitar els minuts previs a la sessió per saludar i fer-se fotos -sense catifa vermella però amb el cartell del film- amb família, amics, coneguts i saludats. Inclosa la regidora de Cultura, Anna Crespo. Feliç de fer-ho i amb advertiment inclòs: «Quan s'acabi la pel·lícula no voldreu fotos amb mi».

Amb els espectadors ben asseguts, Victori va entrar a la sala 12 després que Barbé recordés que fa deu anys exactament el desaparegut Fecinema el va premiar per La culpa, un curt que va ser el detonant d'una carrera ascendent. Victori va agrair la presència del públic i va reiterar la importància de tenir l'ocasió, com ahir, de «compartir un viatge important a la meva vida amb la família i la gent que m'estimo». Una declaració d'amor que es va estroncar amb la mateixa predicció que havia anunciat minuts abans: «Us ho faré passar malament» amb un film concebut per tot l'equip amb una «intenció salvatge, visceral, una mica hard-core». I dirigint-se a la seva mare, al mig de la sala, li va demanar disculpes: «Mama, ho sento». Ella, expectant.

Woody Allen va treure el cap en paraules de Victori quan va citar-lo per explicar que ell fa el contrari. Si Allen és tan pessimista que fa comèdia, «jo soc tan optimista, alegre, que quan treballo em submergeixo en les profunditats del que intento esquivar». I a No matarás «em despullo per baixar als meus inferns personals». Un thriller rodat cronològicament. I un viatge, el que va fer Mario Casas, va subratllar, «que també el vam fer tots». El viatge a què va convidar el públic.