18 de març de 2021
18.03.2021
Regió7

«No seia al sofà a mirar una pel·lícula perquè així no cremava calories»

La bagenca Blanca Soler Codina presenta demà un llibre vivencial on explica en primera persona com va patir anorèxia dels 12 als 18 anys

17.03.2021 | 23:37
«No seia al sofà a mirar una pel·lícula perquè així no cremava calories»

S'ha de ser valenta per explicar que l'anorèxia dominava la teva vida. Que llençaves els pèsols al terra quan ningú mirava per esclafar-los amb la pota de la cadira. Que deixar el plat net era insuportable perquè volia dir que tot el menjar era a dins del teu cos. I s'ha de ser valenta per cridar als quatre vents que fa tres anys que has superat un trastorn alimentari que va durar 5 anys i que et va despullar el cos de la «menstruació, del somriure, de l'amor, de l'afecte, de l'entusiasme, de la confiança, del descans, de la felicitat». Una etapa que la bagenca Blanca Soler Codina (Balsareny, 1999) ha plasmat en el llibre Carn nua (Parcir), un volum escrit en primera persona que es presenta demà a la Joviat. La seva anorèxia va durar dels 12 als 18 anys: «Vaig passar l'adolescència malalta. Era una nena quan va començar i una dona quan va acabar», explica. Una dona que finalment començava a «reconquerir» el seu propi cos i la seva ment. Que era capaç de demanar un simple croissant sense sentir «vergonya».

Per a la jove, escriure Carn nua ha estat una «teràpia personal. És una manera de tancar aquesta etapa de la meva vida»; també, diu, el llibre voldria ser una lectura que ajudés tothom qui viu un trastorn que provoca «que et sentis molt sola, que pensis que tens a tothom en contra, amb restriccions i imposicions». I vol ser, sobretot, un crit d'esperança: «Te'n pots sortir. Jo ho he fet. Ni tothom acaba ingressat ni tothom mor».

Com comença a no voler menjar? Nena de notes excel·lents –que va mantenir, malgrat tot–, un episodi de bullying la va portar a deixar de menjar. La Blanca volia «fugir d'aquell món» que implicava l'escola. I qualsevol excusa era bona per llençar mig entrepà o no acabar-se el plat. Però els seus pares van començar a sospitar que alguna cosa no anava bé. I va començar el periple de metges i psicòlegs. Diagnosticada d'anorèxia nerviosa restrictiva, la Blanca continuava perdent pes: «Jo mai m'he mirat al mirall i m'he vist grassa. Al contrari, se'm marcaven les costelles, estava molt prima, però era el que volia». Durant 4 anys, «la mare va supervisar una dieta hipercalòrica» i per evitar l'ingrés «jo tenia els meus propis mecanismes, sabia com augmentar de pes quan calia».

Per a la Blanca, un punt d'inflexió per a la seva recuperació final va ser topar amb un psicòleg que la va retornar a les emocions des de la llibertat, no des de la bàscula. Que la va tractar com una adulta. I un altre, anar a la universitat, un «somni». Estudia periodisme a la UAB. La Blanca parla molt de llibertat perquè la malalta, assegura, no és lliure. I ho exemplifica així, amb un acte quotidià: «No coneixia la llibertat de seure al sofà i mirar una pel·lícula sense pensar que no cremava calories...». Per a la bagenca, «superar l'anorèxia és com tenir una primera carrera a la vida. La primera perquè, com em va dir la meva mare: «Blanca, a la vida n'hauràs de superar moltes més». Però ara la Blanca ja no vol ser perfecta. Ara ja no té por.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.