La gran època de les superproduccions en color i pantalla ampla de caràcter religiós cristià va començar amb Quo Vadis?, que la Metro va encarregar l’any 1950 a un dels seus directors en nòmina, Mervyn LeRoy, sobre la novel·la del polonès Henryk Sienkiewicz, encara que amb influències d’El signe de la creu, que Cecil B. De Mille havia rodat l’any 1932. Van seguir les cintes en cinemascope de la Fox, com La túnica sagrada i la seva seqüela Demetrius i els gladiadors, mentre que la Paramount va tornar a confiar en De Mille per a Els deu manaments, que va enlairar Charlton Heston com a heroi del cinema espectacular, quan va ser el Moisès capaç d’obrir les aigües del Mar Roig i ofegar els carros de guerra del faraó Yul Brynner. El mateix Heston va ser el protagonista de Ben-Hur, de William Wyler, guanyadora nogensmenys que d’11 Oscars. El desastre financer de la Cleopatra, de Joseph L. Mankiewicz, que va estar a punt d’enfonsar la Fox, i el definitiu ensorrament de l’empresa que Samuel Bronston havia aixecat transformant els Estudis Chamartin i aprofitant les facilitats franquistes, van marcar el final dels temps de glòria del gènere.

Però el 1960, la productora Bryna, propietat d’en Kirk Douglas, va gosar aixecar un projecte diferent: la rebel·lió d’Espartac. L’any 73 aC, una colla d’esclaus van fugir de l’escola de gladiadors de Batiatus a Capua. Sota el comandament d’un traci anomenat Espartac es va aplegar un exèrcit de 70.000 homes, que van fer front a les legions romanes durant dos anys, fins que foren vençuts per Pompeu i Crasus. Howard Fast –escriptor adscrit al Partit Comunista l’any 1944– va escriure una novel·la sobre els fets, que Dalton Trumbo –rescatat de les llistes negres per la tossuderia de Kirk Douglas i tot seguit recuperat per Otto Preminger– va convertir en un sòlid guió que ressalta la resistència desesperada d’aquells homes, la seva organització, les ànsies de llibertat i el seu definitiu sacrifici.

En un principi, la direcció del film fou encomanada a Anthony Mann, però al cap d’una setmana de rodatge, el testimoni va anar a parar a mans d’un jove Stanley Kubrick, que acabava de rodar amb l’amo Douglas l’antibèl·lica Camins de glòria i Marlon Brando l’havia acomiadat d’Un tipus dur.

Espartac ha restat com l’únic film de romans d’ideologia esquerrana. Pren partit pels esclaus rebels, tot presentant l’Imperi Romà com un niu d’ambicions sustentades damunt de la injustícia del poder polític i econòmic patrici. Les escenes de la batalla de Silario són magnífiques, inspirades en les que Einsenstein va dissenyar per a Alexander Nevsky. El desenllaç, quan, malgrat l’adversitat, el fill de Varinia i Espartac aconsegueix la llibertat, constitueix la prova que la revolució no ha fracassat i, així doncs, el film, amb totes les seves mancances, és una proposta d’esquerres, tota una raresa en una superproducció de Hollywood. El caràcter lliberal d’en Douglas va prevaler per damunt de qualsevol entrebanc. Aquí a Espanya, la ridícula censura va retallar l’escena de les ostres i els caragols, insinuació d’Olivier a Curtis, quan el pretor li vol fer veure a l’esclau que en els afers sexuals tot és qüestió de gustos.