Soc molt aficionat a les bandes sonores composades per a les pel·lícules. Entre els meus músics de cinema predilectes hi ha el francès Georges Delerue, company de generació de Michel Legrand, Francis Lai, Maurice Jarre, Michel Colombier – inolvidable a Une chambre en ville, de Jacques Démy– i Gabriel Yared, per dir-ne només uns quants de la trepa.

Nascut a Roubaix l’any 1925, criat en una família de músics i afectat d’escoliosi des de ben jove, va estudiar al Conservatori de París amb Darius Milhaud, mentre es guanyava la vida tocant el piano als bars i llogant-se per a casaments i bateigs. La seva formació abastava els clàssics Bach, Mozart i, sobretot, Richard Strauss, així com les peces populars dels barris parisencs i les influències del jazz. La seva música expressa, tant l’esplendor de la coral de La nit americana, de Truffaut, com el romanticisme desesperat de Passeig amb l’amor i la mort, el film a reivindicar de John Huston. A mi, particularment, el que més m’agrada d’ell són les partitures inspirades en adagios, com la de La pell suau i la utilització que en fa del d’en Samuel Barber a Platoon, d’Oliver Stone.

Delerue fou el músic indestriable de moltes pel·lícules de François Truffaut. Va començar per Jules et Jim, encara que la cançó Le tourbillon, que entona amb molta gràcia Jeanne Moreau, no és seva, sinó de l’iraní Serge Reznavi. El film es relaciona amb el posterior Les dues angleses i el continent, pel fet de que tots dos es basen en novel·les d’Henri-Pierre Roche, un escriptor tardà –va començar quan tenia més de 70 anys–, que dibuixa intimitats amoroses triangulars de caire autobiogràfic. Cal remarcar que la darrera obra de Truffaut, Vivement le dimanche, una deliciosa combinació d’intriga criminal i comèdia romàntica, gaudeix també d’una partitura encertada del nostre Georges, aprofitada parcialment al 2046 de Wong-Kar-Wai.

Entre els seus nombrosos treballs per a la pantalla francesa, jo destacaria els corresponents a Le mépris, de Godard, amb una Brigitte Bardot espectacular fent veure que roda amb Fritz Lang una transposició de L’Odissea a Capri. Resulta, però, que en la versió italiana que nosaltres vam veure al nostre país la música era de Piero Piccioni, o sigui que val la pena recuperar la versió francesa. Un altra cinta admirable en la que va col·laborar és la punyent L’important c’est d’aimer, del polonès reciclat Andrej Zulawski, on la Romy Schneider fa un dels seus millors papers.

Fred Zinnemann el va cridar a Hollywood per a Un home per a l’eternitat i per Julia, un film autènticament feminista, en el qual Jane Fonda fa de Lillian Hellman. La partitura de Riques i famoses, cant del cigne del veterà George Cukor per a glòria de dues bellíssimes actrius, Jacqueline Bisset i Candice Bergen, m’entusiasma especialment. Coses que passen: l’únic Oscar que va obtenir fou per l’oblidable Una petita història d’amor, de George Roy Hill.