El nadó en cap fou una curiosa producció animada basada en un llibre il·lustrat de Marla Frazee –publicat el 2010– i impulsada pel segell DreamWorks –fa anys que malda infructuosament per competir amb la llegendària Disney i les seves filials–, que aparegué el 2017, fou nominada a l’Oscar i tingué una notòria repercussió popular. Va inspirar una sèrie de televisió per a Netflix, també molt reeixida –ja amb quatre temporades–, i ara arriba, com era de preveure, la seva seqüela cinematogràfica. Els protagonistes del títol predecessor, els germans Templeton, ja són adults però prenen una fórmula màgica per convertir-se durant quaranta-vuit hores en nadons i poder protegir així els nens del sinistre Dr. Armstrong.
El nadó en cap 2 també està realitzada pel mateix autor de la pel·lícula original, Tom McGrath –un nom associat fonamentalment a la franquícia Madagascar–, però no aporta res substancial al llargmetratge anterior. El factor sorpresa ha desaparegut i la cinta guanyarà difícilment nous adeptes perquè repeteix essencialment els paràmetres de la primera cinta. La història inclou apunts reflexius més que oportuns (sobre l’empoderament femení, les relacions familiars i la terrible competitivitat del sistema nord-americà) i es planteja fins i tot algun gir surrealista, però renuncia a les notes suggeridores aportades per la versió per a petita pantalla i només funciona mínimament en l’aspecte visual. Les seqüències d’acció són espectaculars i brillants, i el relat està narrat amb una grapa indubtable. Uns ingredients que asseguren les dosis d’emoció necessàries per poder estar enganxats a la pantalla sense gaires exigències. Un divertiment petit i declaradament estiuenc que reflecteix per enèsima vegada les limitacions d’elaborar una seqüela d’un producte impactant sense prou dosis de valentia i creativitat.
