Després de veure a Venècia el film inaugural del proper festival de Sitges, Mona Lisa and the blood moon ahir també vam veure una altra de les grans cintes que es presentaran en un mes al certamen català. Només cal citar el nom del film, Halloween kills, per saber exactament de què estem parlant.
Som davant del dotzè lliurament d’una franquícia popularíssima, un clàssic del terror iniciat l’any 1978 com una proposta ultraindependent en les mans del genial John Carpenter. Mike Myers. Una màscara blanca. Un gran ganivet. Una noia cridant. Una inquietant musiqueta de sintetitzador. La resta ja es fa sol. Halloween kills és la segona part del reboot que va iniciar-se fa un parell d’anys i culminarà amb Halloween ends, que presumptament tancarà la nissaga. Presumptament.
Venècia no és el típic lloc on es presenten aquestes pel·lícules, però ha acollit l’estrena amb entusiasme i fins i tot li ha atorgat un dels seus premis homenatge a Jamie Lee Curtis, actriu de la primera pel·lícula, a qui s’ha anat recuperant en sis ocasions per al paper de la germana de Mike, com en el present film. Aquesta segona part s’inicia exactament on va acabar l’anterior: Mike Myers cremant-se dins de la casa familiar original. Però ningú espera que quan arribin els bombers li salvaran la vida. Un favor que Mike no té cap intenció de tornar. Al contrari. Després de matar-los a tots, Mike regnarà enmig de la nit de Halloween, on cada nova mort nodreix encara més el seu afany assassí.
La productora Blumhouse, especialitzada en èxits de terror fets amb pressupostos limitats, com Déjame salir i Insidious, ha encertat en el seu nou enfocament a la franquícia, on tot sembla molt més depurat, madur, complex i cru, i que ha aturat un reguitzell de seqüeles decebedores. Halloween kills portava un any congelada a l’espera de les recuperació de les sales comercials internacionals, on s’estrenarà el proper 15 d’octubre.
