«El millor de Manresa? Com a plató és molt còmode perquè els escenaris estan propers i hi ha la possibilitat d’agrupar la producció, el vestuari i els decorats a l’Anònima. Sense oblidar l’hospitalitat i l’entrega de la gent. Els figurants de Manresa van fer un treball excel·lent. Molt professionals i apassionats amb la pel·lícula. I el pitjor? No em ve res al cap. Hauria de pensar molt per dir-ne alguna cosa dolenta». El mallorquí Daniel Monzón (1968), el premiat director de Celda 211 i El niño, va estrenar al festival de Sant Sebastián el seu últim film, Las leyes de la frontera, una pel·lícula que adapta la novel·la homònima de l’escriptor gironí Javier Cercas. Monzón també la va presentar a Multicinemes Bages Centre, on encara es pot veure (Sala 8, 21.40 h). Rodada en gran part a Manresa, el film busca emocionar amb una història d’amor en els pretèrits temps dels quinquis.

Què li va atraure de Manresa per rodar-hi Las leyes de la frontera?

Manresa és un plató de cine excepcional perquè la ciutat té una barreja molt heterogènia d’estils arquitectònics. A més, l’espai de l’Anònima és terriblement còmode cara a la producció. De fet, els recreatius que surten a la pel·lícula els vam fer a l’antiga fàbrica, que també vam utilitzar com a plató per a alguna de les seqüències que necessitaven croma. I, per rodar al carrer, tot van ser facilitats. Per a mi, les dues o tres setmanes que vam estar rodant a Manresa van ser gairebé un recés de pau dins d’una producció molt complexa.

Havien de viatjar quaranta anys enrere.

Sí. Havíem de reproduir la Girona del 78 i allí els espais estan contaminats d’elements anacrònics. En canvi, a Manresa encara hi ha zones que conserven un aspecte antic, d’abans. Els espectadors reconeixeran aquests espais i alguns els sorprendran.

Molts espais del barri vell de Manresa i alguns de molt degradats. Però això, per rodar, l’ha beneficiat.

Sí, és cert. Sovint busques un espai que contingui molts dels elements que necessites. Tot el que era barri xinès de Girona, ara convertit en un barri de postal, ens ho proporcionava el barri vell de Manresa, aquell aspecte més primitiu, més d’una altra època. Evidentment havíem de posar attrezzo. Era molt curiós perquè en el set de rodatge es respirava l’època del 78 però, si creuàvem un carrer més enllà, aterràvem al 2021. Era com un túnel del temps. Molt divertit.

Pel que diu, no li faria res tornar a rodar a Manresa.

Sens dubte. Si hi ha algun dels escenaris de Manresa que concorden amb el guió, hi tornaria encantat. Tot ha estat professional, començant per la gent de la Manresa Film Office.

A Manresa tot serien facilitats però la pandèmia no els ho va posar fàcil.

Va ser complicat. I encara més una pel·lícula amb figuració, en diferents escenaris, on els personatges van a dins d’un cotxe o es passen un porro perquè són quinquis de l’època. On hi ha escenes íntimes i interiors com ara una discoteca amb molta gent ballant. Escenes que sobre el paper no et permetia la pandèmia. Havíem d’anar tot l’equip amb mascareta, fer-nos PCR gairebé diàriament, menjar en espais molt amplis... Tot això obstaculitzava molt la logística d’un rodatge que sempre és complicat. Sempre dic que fer una pel·lícula és un exercici de funambulisme: és com caminar per la corda fluixa mirant de mantenir l’equilibri. I amb pandèmia, tu fas de funàmbul mentre algú intenta llançar-te a terra.

El film transcorre el 1978. Què es pot traslladar dels temps de la Transició a avui dia?

Han canviat moltes coses a Catalunya del 78 al 2021. El film retrata les dues cares d’aquell moment. Si parléssim d’un disc, la cara A seria aquella recent adquirida democràcia en la qual la classe mitjana i la benestant vivien gairebé en una festa. Era la idea de la llibertat acabada d’adquirir en un clima d’esperança, de bonança que s’havia de celebrar.

I la cara B?

Totes aquelles famílies que anaven cap als afores de les grans ciutats buscant aquella feina que no aconseguien. Era l’època del baby boom i els seus fills, els avui anomenats quinquis, que es miraven la festa des de la barrera i que sentien que ningú no els havia convidat. Molts d’aquells nois agafaven una retallada i atracaven un banc o robaven un cotxe. Era gent que va viure i va morir molt de pressa: o acabaven abatuts a trets per la policia o morts una mica més tard per l’heroïna. Aquestes diferències tan extremes entre les classes altes i aquella pobresa han desaparegut. Però, tot i això, la pel·lícula parla de si has nascut a un costat o a l’altre de la frontera. Depèn del costat, la societat està més disposada a ajudar-te o no. I en aquest determinisme la societat tampoc ha avançat tant...

Quan va voler adaptar la novel·la de Javier Cercas?

Quan vaig llegir la novel·la fa vuit anys jo estava acabant la producció d’El niño. La novel·la em va encantar i li vaig demanar al productor que mirés si els drets estaven disponibles. I ho estaven. Li vam fer una oferta a Javier Cercas i ell va apostar per nosaltres. Durant vuit anys vaig estar donant voltes a l’adaptació cinematogràfica de la història perquè és una novel·la de més de 300 pàgines amb dues parts diferenciades. Al final em vaig decantar per la primera part, la que té a veure amb les peripècies dels personatges quan són joves, afegint un pròleg i un epíleg que contenen el que proposa la novel·la a la segona part. Però el que em va arrossegar de Las leyes de la frontera quan la vaig llegir va ser la preciosa història d’amor. Del primer amor, de la força amb què el colpeja. De l’amor i de l’amistat.

Què n’ha dit Cercas, de la pel·lícula?

La va veure i li va entusiasmar. En acabar la projecció va aplaudir, em va abraçar, em va dir que li semblava fantàstica i que havia fet el millor que havia pogut fer.

I això és...?

Portar-la al meu terreny. Convertir-la en una cosa meva respectant, això sí, l’essència de la novel·la. Em va dir que reconeixia en la pel·lícula el sentiment que ell havia posat a la novel·la i que, precisament, per ser fidel a l’esperit, havia de ser infidel a la lletra.

La literatura i el cinema són llenguatges diferents.

Exactament. Jo em vaig agafar a tot allò que m’havia commogut i vaig ordenar les peces de manera que funcionessin cinematogràficament. Tota l’emoció que jo sentia en llegir el llibre, la pel·lícula la transmet amb molta contundència.

Si l’autor de la novel·la l’abraça, que és el millor que li poden dir els espectadors després de veure la pel·lícula?

Que et toca el cor. Al Festival de Sant Sebastià els espectadors es van aixecar per aplaudir, no paraven. El públic estava emocionat perquè és una pel·lícula molt trepidant, però també és una pel·lícula molt emocionant. I quan surts tens necessitat de parlar-ne. És una pel·lícula que se’t queda a dins. Que t’acompanya.