Com es pot definir l’emoció? No és fàcil fer-ho amb paraules però per això hi ha la música, que la destapa i la desborda. Ahir, el compositor sallentí Carles Cases proposava un concert per recordar Ennio Morricone que es va convertir en un triple homenatge: al genial compositor italià, a la mare del bagenc, Angelina, asseguda i aplaudida per un Kursaal ple de gom a gom com abans de la covid, i a ell mateix, amb una peça inesperada (El perquè de tot plegat, per a sorpresa del compositor i del públic) interpretada al violoncel per la solista Sveta Trushka. Una manera de tancar el cercle entre mares, pares i fills, com va apuntar el crític de cinema Àlex Gorina, narrador del concert, a través de la música de qui és, pràcticament, la «filla adoptiva» del sallentí. El cercle no era gratuït. Andrea Morricone va signar Love Theme de Cinema Paradiso. Si l’emoció de vegades té un so, el d’ahir portava la rúbrica d’un pletòric Carles Cases embolcallat de la complicitat d’uns solistes de deu (brillant el violinista Alberto Reguera i brillant l’entesa amb Trushka) i de la subtilesa harmònica de l’Orquestra de Cambra de Vic (12 violins i 4 violes), encapçalada per Humbert Rovira. Cases només va necessitar uns segons al piano amb les primeres notes de Cinema Paradiso per demostrar que l’emoció o entra per la vena o no és emoció. Només execució.

El d’ahir era un concert especial. I únic. El de tancament de la gira de Concerto Paradiso i el primer amb vint-i-tres músics a escena, més del doble de l’habitual. I això es va notar: la càrrega expressiva de la violinada va aportar el color dels recitals de nota. Ahir pràcticament es posava punt final (i és una llàstima) al directe d’un projecte llargament anhelat per Cases que va trobar en Gorina un narrador de luxe.

Potser per tot plegat, el d’ahir va ser un concert d’abraçades de reconeixement entre el compositor i els seus músics. Del joveníssim clarinetista de Fonollosa, Jan Badia, al mestratge del polivalent Quim Ollé, flautes i mandolina; de la sòbria i efectiva trompetista Almudena Martínez al diligent contrabaixista Pau Albert. Els profans vam saber per Gorina -entre broma i lliçó- de la gosadia d’un Morricone «sorrut», de la seva amistat amb Tornatore, de les vuit alternatives musicals que l’italià va presentar a Brian de Palma per a una escena d’Els Intocables o de com Morricone es va treure l’espineta de no haver pogut compondre la música d’El Padrí (del seu «rival» Nino Rota) signant la del clàssic Hi havia una vegada a Amèrica de la seva parella cinematogràfica Sergio Leone. Tot, a través de dues suites de Cinema Paradiso, de la marxa de Novecento de Bertolucci (el primer canvi de rumb del concert), de la vuitena alternativa d’Els Intocables («concert per bastonet»), del tema propi de Cases inspirat en aquest film Amor i mort, i de dues suites més del film de Leone. Entre elles, el clàssic Amapola, un dels moments àlgids d’un concert generós en aplaudiments, generós en l’ovació final i en els bisos. Generós a banda i banda de l’escenari.

Estrena d’un dels temes de «Minimal» i gravació documental

El concert d’ahir va servir, també, perquè Carles Cases estrenés Veus pel nostre bé, una de les onze peces que formen part de Minimal, el nou treball del compositor que ahir sortia a la venda i que el públic va poder adquirir al final del concert. Cases la va interpretar en el primer bis; i en el segon, després dels calorosos aplaudiments del públic, el compositor sallentí, fora de programa, va tocar l’espiritual Jo crec en vós, un dels seus preferits. El concert d’ahir el va enregistrar la productora Reverso Films, que prepara un documental centrat en la carrera del compositor i que dirigeix Matías Boero Luz.