De la generació de realitzadors llatinoamericans que ha irromput en el segle XXI, hi ha un nom que sobresurt especialment: Pablo Larraín. Aquest cineasta xilè s’ha imposat com una veu potent, versàtil i imaginativa amb títols tan audaços i rodons com El club i Ema. La seva gosadia és il·limitada i no s’ha acoquinat mai davant dels reptes més complexos. I així, s’ha aventurat en els darrers anys a abordar un del subgèneres més relliscosos, el cinema biogràfic, sovint associat a productes acadèmics, tous i autocomplaents. Però Larraín segueix trencant motlles i ha aportat una alenada d’aire fresc en un territori dramàtic habitualment molt poc estimulant, amb tot un seguit de peces suggeridores (va obrir el cicle amb Neruda) que pràcticament han reinventat el biopic. Spencer és la pel·lícula bessona de la magnífica Jackie. L’autor de Tony Manero s’ha atrevit en aquesta ocasió a retratar una veritable icona popular, Diana Spencer, sovint idealitzada. Era extraordinàriament difícil enfocar amb un angle nou i revulsiu una personalitat tan desgastada per les revistes del cor, però Larraín ho ha aconseguit. El film es concentra en la seva estada a la finca de Sandringham, durant les festes de Nadal, quan el conflicte amb la família real ja és obert. S’aprofundeix en una dona esquinçada, que mira amb dolor i alhora esperança cap al passat i el futur. Spencer és com una jazz session (no és casual que aquest estil tingui un protagonisme en la seva eclèctica i poderosa banda sonora), en què la càmera adopta una llibertat expressiva absoluta i converteix Diana (una superba Kristin Stewart) en un instrument musical que desplega amb elegància, sensibilitat i inventiva totes les variacions possibles de la mateixa harmonia i melodia. El resultat final, prodigiós, és un petit miracle: la transformació de l’estereotipada Diana Spencer en una dona en crisi i lliure que cerca el seu destí.
