«La música folk no es fa només per escoltar sinó també per compartir». I així va ser. Dissabte passat l’espectacle «One, two, free... folk!» va convidar els espectadors que omplien la Sala Gran del Kursaal a fer un viatge musical per reivindicar-ne els seus valors.

«Algú sap qui era Xesco Boix?». El sí del públic va ser unànime. «Un viatger que va marxar a les Amèriques i va tornar amb un bon grapat de cançons que després va adaptar al català».

I és que el concert també va voler homenatjar qui va ser uns dels introductors de la música folk al nostre país.

«One, two, free... folk!» és un concert teatralitzat amb projeccions ambientat en una estació de tren dels Estats Units de principis del segle XX. L’andana 2 és el punt de trobada dels protagonistes d’aquest viatge, que comença amb una crida als passatgers del trajecte Nova York-San Francisco.

Els protagonistes van apareixent a diferents punts de la platea per acabar en aquesta peculiar estació. Viatgers de tota mena: músics de carrer, una mare amb el seu nadó, així com altres personatges com ara el cap de l’estació.

Valors universals com la pau, l’amistat, la solidaritat i el respecte al planeta són el fil conductor d’un repertori interpretat en directe per una banda encapçalada per Jordi Vallespí, director musical de l’espectacle i pianista, i que completen Laura Jara (veu i castanyoles), Arthur Ibáñez (veu i guitarres), Alèxia Escassi (veu i pandereta), Aldo Visconti (veu, whasboard i bateria) i Quim Bernat (harmònica, sintetitzador, flauta travessera, guitarra i saxo).

Al llarg de poc més d’una hora el muntatge repassa diferents moments històrics del segle XX a través de cançons tan emblemàtiques com Where have all the flowers gone?, de Pete Seeger, Diamonds and rust, de Joan Baez, The sounds of silence de Simon & Garfunkel i veritables himnes com Bella Ciao, que el públic va corejar.

Cançons reivindicatives, interpretades en estils ben diferents que van fer reviure al públic l’essència de tota una època. «Afegiu-vos al tren del folk per combatre totes les injustícies». Era el moment de Blowin in the wind de Bob Dylan.