Solitàries i tranquil·les van veure passar la vida les pintures murals de les esglésies romàniques de les valls pirinenques durant interminables centúries fins que el convuls segle XX va sacsejar les seves avorrides i rutinàries existències aïllades del brogit de la vida moderna. Arrencades primer de les parets on alliçonaven els fidels, van patir nous trasbalsos i trasllats quan la guerra ho va canviar tot. I, així, el solemne Crist en Majestat que va mudar la freda pedra de l’absis de Sant Climent de Taüll per la recreació en fusta que permetia exhibir-lo al Palau Nacional de Montjuïc, va pujar a un camió per fugir del foc anticlerical i de les bombes feixistes. L’art, tal com explica l’exposició que es pot visitar fins al 27 de febrer al Museu Nacional, va estar en perill i sort en va tenir de la feina que Joaquim Folch i Torres, director de la Junta de Museus, i molts altres van dur a terme per protegir-lo i llegar-lo a la posteritat.
«Hi ha moltes obres a les sales del museu que les podem veure perquè algú les va salvar», explica Mireia Capdevila, co-comissària de la mostra El Museu en perill! juntament amb Francesc Vilanova. «Sembla un episodi de pel·lícula, i a molta gent li sobta descobrir que durant la guerra es van haver d’embalar centenars de peces, inventariar-les i, fins i tot, en alguns casos, restaurar-les», afegeix. L’exposició apropa el públic a la feina que va dur a terme el Servei de Salvament del Patrimoni, dipositant primer moltes creacions artístiques a les dependències del Museu Nacional i, posteriorment, a l’església de Sant Esteve d’Olot i al Mas Descals de Darnius, amb la voluntat d’allunyar-les d’un front de guerra que s’anava apropant inexorablement a la capital catalana.
«Tal com diu el títol de l’exposició, les obres perillaven, i el salvament va tenir dues etapes», apunta Capdevila: «D’entrada, els primers dies de juliol, la Generalitat va haver d’intervenir a corre-cuita en veure les imatges dels incendiaris anarquistes que cremaven esglésies, entraven a les cases i s’enduien els quadres; però després, superada l’etapa inicial, ja al 37, el perill venia de les bombes». El Palau Nacional, on el 1934 s’hi va inaugurar el Museu d’Art de Catalunya, va deixar de ser un lloc segur i es va organitzar el trasllat: l’església de Sant Esteve es va convertir, així, en un gran dipòsit d’obres d’art.
«La gent fugia de les bombes i, en aquest context, uns senyors es van dedicar a empaquetar obres i pujar-les a Olot», remarca la comissària i valora la feina de salvament «i endreça» que va fer possible una operació de protecció de patrimoni a gran escala. «Les condicions eren nefastes, però aquella gent va actuar amb sensibilitat de servei públic», anota Capdevila.
Unes paraules de Carles Pi i Sunyer i un article de Solidaridad Obrera ens posen en el context de la furiosa ofensiva desfermada a l’inici de la guerra contra tota presència i simbologia religiosa. «La crema de les esglésies fou profundament dolorosa, en algunes d’elles es perderen obres valuoses com les pintures murals de Sert a la catedral de Vic; no obstant, gràcies a l’esforç de molta gent de bona voluntat, va poder salvar-se dels riscos d’aquella hora turbulenta i convulsionària gairebé íntegrament el nostre patrimoni artístic», va escriure qui va exercir de conseller de Cultura durant la guerra. Des de l’anarquisme, però, la mirada era una altra. El 28 de juliol del 1936, el diari Solidaridad Obrera va publicar ¿Donde existe la verdadera honradez?, on es deia: «Nuestros camaradas (...) en unión de los vecinos, saquearon el Palacio Episcopal, iglesias y conventos donde los fariseos de esa religión que tanto ellos mismos han escarnecido, son reducto de podredumbre y cieno, y tras apoderarse de aquello que pudiera ser más util para los fines revolucionarios y costeamiento financiero de esta revolución, sin precedentes en la historia de la humanidad (...) por todas partes dejaron huellas de que la CNT y la FAI habían escrito una página más de su historia gloriosa». No hi havia temps per perdre.
Uns anys abans que Clooney
Un grup d’experts, historiadors i directors de museus reben l’encàrrec de recuperar les obres d’art robades pels nazis a la pel·lícula Monuments Men, protagonitzada per George Clooney, Matt Damon, Bill Murray, John Goodman i Cate Blanchett, entre altres grans estrelles del cinema. Abans, però, quelcom semblant «va passar aquí», apunta Mireia Capdevila, i va incidir en el fet que la salvaguarda del patrimoni català «és un fet molt desconegut en l’àmbit popular». L’exposició el dona a conèixer, i la pàgina web que recull les recerques locals i en va incorporant de noves ofereix la possibilitat d’aprofundir en el tema.
«El 1936, el Palau Nacional va començar a acollir obres que hi havia en altres punts del territori i també en col·leccions privades, els responsables del Servei de Salvament no van fer distincions entre allò públic i privat», explica la responsable del projecte. L’evolució de la guerra va alterar la vida de la ciutadania, però el personal del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic va continuar treballant en l’exili olotí. La Comissaria General de Museus es va reubicar a la modernista Casa Solà Morales i l’equip tècnic hi va seguir duent a terme la tasca d’inventari, catalogació i restauració de centenars d’obres.
«El salvament no només va afectar el romànic i el gòtic, sinó també l’art modern i el contemporani. Hi havia pintures de Picasso, Nonell, Mir, Sunyer...», afegeix Capdevila, que amb Vilanova dediquen un espai propi a un fet cabdal en tota aquesta història: l’exposició d’art català dels segles X al XV que es va celebrar el 1937 a París. «No hi havia millor aparador internacional, en aquell moment», adverteix la comissària, ja que la capital francesa va acollir aquell any l’Exposició Internacional en la qual la República espanyola hi va tenir un pavelló, on es van mostrar per primer cop peces com el Guernica de Picasso.
«Folch i Torres ja havia meditat abans de la guerra la idea de donar a conèixer el romànic i el gòtic català, i es va acabar materialitzant en un context que ho feia encara més difícil», explica Capdevila: «I va posar d’acord tres governs, el català, l’espanyol, que va atorgar el permís per treure les obres, i el francès, que es va fer càrrec del cost de la custòdia. Sobretot, però, va donar publicitat a l’art català».
El febrer i el març del 1937, quatre camions van recórrer un miler de quilòmetres d’Olot a París carregats amb obres algunes de les quals procedien d’altres punts del territori rescatades de possibles perills. «Hem de tenir en compte que la mostra es va fer en un lloc tan central com el Jeu de Paume, el març i l’abril del 1937, i va tenir tan bona acollida que es va prorrogar del juny al novembre el castell de Maisons-Laffitte», afegeix la comissària. El Mas Descals de Darnius, molt més a prop de la frontera que Olot, va ser el darrer gran dipòsit on va dormir l’art català obligat a itinerar.
Amb la victòria militar, la responsabilitat de les obres va passar al nou règim, algunes van desaparèixer i mai més se n’ha sabut res, i Folch i Torres va patir tres processos repressius: un consell de guerra militar, la depuració dels funcionaris públics i el derivat de la Llei de Responsabilitats Polítiques. El franquisme no el va perdonar mai. Ara, el Museu Nacional que ell va contribuir decisivament a crear, li ret homenatge. A ell i a tots els que van salvar l’art català.
"EL MUSEU EN PERILL"
Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya. Palau Nacional de Montjuïc. Barcelona. Horaris: fins al 27 de febrer. De dimarts a dissabte, de 10 a 18 h; diumenge i festius, de 10 a 15 h. Entrades: 12 euros (inclou la visita a tot el museu excepte l’exposició temporal sobre Gaudí). www.museunacional.cat. Organització: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Fundació Carles Pi i Sunyer, Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Memorial Democràtic. Comissaris: Mireia Capdevila i Francesc Vilanova.
Un portal web posa sobre el mapa la sort i l'infortuni del patrimoni
Des de la pàgina web del Museu Nacional d’Art de Catalunya es pot accedir a un portal que reuneix els estudis que s’estan fent sobre l’art destruït i el que va es va salvar en els anys de la guerra (www.museunacional.cat /ca/el-museu-en-perill), un projecte en renovació constant que s’alimenta dels treballs que es fan arreu del país. «No hi ha setmana que no em diguin des del museu que algú ha trucat per donar-los informació», explica Mireia Capdevila. D’aquesta manera, s’actualitza la recerca que es va produint al territori: «És important saber què va passar a Girona, a Lleida, a Mataró i a tants i tants llocs; l’exposició se centra en Barcelona perquè és on hi ha el Palau Nacional, però el projecte va més enllà». En aquest visor virtual es pot constatar que l’art va estar en perill arreu i que hi va haver moltes peces que van itinerar per estar protegides. Diversos mapes interactius ens donen notícia del patrimoni desaparegut, de les accions de salvaguarda, dels dipòsits d’obres d’art que es van habilitar, de les itineràncies i el retorn. Un exemple el trobem a Moià. En una memòria sobre salvament escrita el 1937, llegim que, «per iniciativa municipal, s’ha habilitat com a Museu la casa que fou de Rafael Casanova. Aprofitant les habitacions del primer pis tal com estaven el dia 19 de juliol, un ciutadà delegat per l’ajuntament hi ha instal·lat la nombrosa col·lecció de pintures sobre tela que decoraven les escales de l’església parroquial, una sèrie d’objectes de procedència diversa i els arxius de la vila. Entre els objectes recollits cal esmentar dos plafons d’un retaule de Jaume Serra, trobats servint de fustes de la caixa de l’orgue de l’església parroquial. Un sepulcre del segle XIV tallat en pedra, de la mateixa procedència. Una verge d’alabastre de començaments del segle XV trobada a la residència dels jesuïtes. No hi ha inventari ni delegat de la Comissaria de Museus».
