Carles Llorach-Freixes: «La meva traducció és perquè llegim ‘Ulisses’ com lectors normals, no com erudits literaris»

El 2018, l’editorial Funambulista publicava la seva traducció d’Ulisses, de James Joyce, que es presentava amb profusió de notes i introduccions a cadascun dels divuit episodis per apropar-la la dificultosa novel·la de l’irlandès al lector català, que fins aleshores només tenia a disposició la ja clàssica, nua de comentaris, de Joaquim Mallafrè, editada per primer cop el 1981. En el centenari de la publicació de la novel·la, Carles Llorach-Freixes, que és a punt de veure al mercat una edició revisada d’aquella seva traducció, convida els lectors a endinsar-s’hi sense temor i a gaudir-la.

Ho contesta en la seva introducció a l’Ulisses, però insistim-hi: per què llegir aquesta novel·la quan ja hem pogut llegit de tot? És vigent, encara?

És un clàssic, com ho són el Quixot, Anna Karenina, Dickens... Tenen tanta solvència que mai no passen de moda. Són novel·les fermes, vàlides encara, que poden agradar passats cent any. No són velles, són antigues.

Cal apropar-se al text de Joyce havent llegit l’Odissea, Hamlet, coneixent la història d’Irlanda i la geografia de Dublín?

No. Penso que és assequible amb les referències que per exemple jo dono a la meva traducció, amb les presentacions, les notes. La pot llegir qualsevol persona amb una cultura mitjana, això sí, amb ganes de llegir-la. Amb la mateixa fe que ell tenia quan la va escriure. La seva era incommovible: quan havia escrit algun fragment ho comunicava al seu entorn perquè ho esbombessin, ja que n’estava convençut de la genialitat. S’hi va dedicar en cos i ànima, enmig de malalties, de guerres, de penúries econòmiques...

Així, doncs, descarta que sigui, com se l’ha titllada, d’una novel·la per a intel·lectuals, acadèmics o per als molt lletraferits.

El que necessita és preparació. Jo poso aquest exemple: si vols córrer una marató no ho pots fer sense entrenament. Això és el mateix: cal preparar-se, tenir una bona disposició d’ànim, perquè no és una novel·la per llegir a la piscina, mentre estàs de lleure. T’hi has de posar. Pots sortir a passejar per la muntanya, però si vols pujar a la Pica d’Estats has d’anar-hi amb l’equipatge i la preparació adequats. Sí que és cert que com més informació tinguis al voltant de l’Ulisses més podràs gaudir-ne. Llegida a pèl et pots perdre molts dels significats, pots acabar perdent-t’hi. Però, a tall d’exemple, la referència a l’Odissea és només un indicatiu en la novel·la, una petita entrada, que es va dissolent. No és ben bé necessari conèixer l’obra d’Homer, tot i que hi ajuda.

Un text que requereix esforç, creu que és adequat en un temps en què el que es busquen són gratificacions ràpides?

El ventall de lectors és molt ampli i n’hi haurà que tindran un gust especial perquè els agradi l’Ulisses. Dins la novel·la, hi ha estils per a tothom, perquè n’hi ha de molt diversos. Per llegir Ulisses, La recerca del temps perdut, L’home sense atributs l’únic que cal és fer-ho.

En què s’hi pot reconèixer el lector actual?

Sí que s’ha de dir que és una novel·la especial, en què no hi ha ni bons ni dolents, ni heroi, ni matrimoni que acabi feliç. Els dos protagonistes no es troben fins al final de la novel·la i acaben la seva relació sense més ni menys. No hi ha una estructura cíclica, com en d’altres novel·les, no hi ha emocions ni sentimentalismes i fa que costi identificar-se amb els protagonistes. És una novel·la que te l’has de treballar. Això sí, té molt d’humor, tot i que no és fàcil, no és el de l’absurd, com en Kafka, sinó desconcertant. Hi ha episodis molt divertits, com el penúltim, Ítaca, que és en forma de pregunta i resposta, en un llenguatge gairebé enciclopèdic i que no pots evitar pensar que és una gran bufonada de l’autor. També és divertit llegir, i entendre, l’últim episodi, el llarg monòleg de Molly Bloom, escrit sense signes de puntuació. És una lectura que recompensa molt el lector.

Com li va arribar la possibilitat de traduir l’obra?

Havia treballat per a Funambulista, en una traducció de Wilfred Owen, un poeta de la primera guerra mundial. Després vaig rebre’n altres propostes, com una antologia de Proust. Llavors l’editor em va proposar l’Ulisses. Li vaig dir que no seria ràpid, i al final m’hi vaig passar sis anys. I he de dir que hi he gaudit molt, perquè quan una traducció és fàcil tens la sensació d’estar fent simplement una còpia. En el text de Joyce cal recerca, molt més esforç.

Calia una altra traducció de l’Ulisses, després de la gairebé canònica de Joaquim Mallafrè?

No ens ho vam pensar gaire, això. En altres idiomes hi ha força traduccions de l’Ulisses, perquè totes les versions envelleixen, i no vull dir que ho hagi fet la de Mallafrè, perquè és clàssica. El que volia era que la meva traducció fos tant divulgativa com més actual, més per a la gent del català d’avui en dia, adequada al segle XXI.

Quines estratègies va utilitzar per traduir-lo?

Vaig fer servir Ulysses annotated de Don Gifford, que comenta línia per línia totes les referències literàries i històriques. També New Bloomsday Book, de Harry Blamires, que fa una exegesi del llibre pàgina per pàgina, i James Joyce and the making of Ulysses, de Frank Budgen, que vivia a Zuric quan hi vivia Joyce, qui li anava explicant el procés d’escriptura. Els dos primers capítols són fàcils, en el tercer ja hi ha molt monòleg interior i he intentat fer-lo comprensible amb les notes, tot i que he procurat que no afeixuguin i que no siguin especulacions, que han estat molt freqüents en la crítica de l’Ulisses. La meva traducció no és per a erudit literaris, sinó perquè tornem a llegir-lo com lectors normals.

És inevitable un exercici de creació, de recreació, en la traducció d’una novel·la tan complexa?

On més he intervingut és en l’episodi catorze, Les vaques del sol, en què Joyce evoca una evolució de la prosa anglesa en paral·lel a la del fetus humà. I va canviant d’estil històric a un altre, imitant o parodiant autors diversos. Mallafrè no ho va fer, però jo vaig intentar presentar-hi una evolució de la prosa catalana, des dels trobadors, fins a la Renaixença i el Noucentisme.

Que és el que li va resultar més difícil?

Quan un fragment et costa pot ser perquè sigui fàcil però avorrit o perquè sigui complex però divertit. L’episodi catorze és un cas d’aquests últims. En l’episodi deu, Les roques errants, en què Joyce fa simultànies diverses escenes que tenen lloc per tot Dublín, va ser difícil fer coincidir els personatges en el temps i que no s’emboliquessin les escenes. I la veritat és que no va ser tan divertit. Llavors hi ha l’últim episodi, Penèlope, el del monòleg de Molly Bloom. Per treballar-lo vaig escoltar dos audiollibres, en què les actrius l’interpretaven de manera molt diferent.

Ja havia llegit la novel·la abans de traduir-la?

Ho vaig provar de jove, un estiu, a la piscina, amb la traducció de José María Valverde, i ho vaig deixar córrer de seguida. Quan va sortir la del Mallafrè la vaig llegir, però no puc dir que la gaudís. Llavors era gairebé com una obligació, perquè fer-ho és el que marcaven els estàndards del coneixement de la literatura. Quan em van proposar la traducció i m’hi vaig posar la vaig entendre per primera vegada. I ara puc dir que en gaudeixo molt.

Ja té a punt una actualització de la traducció.

Sí. Es publicarà el febrer. Calia una revisió ortogràfica i tipogràfica i també hi havia expressions que més tard he vist que podien ser d’una altra manera. He fet més de mil correccions al text, però pràcticament no hi ha cap canvi a les notes, perquè no han aparegut noves monografies rellevants.

Joyce, Proust, Elliot, Woolf.. .1922 va ser un any literari clau.

La Primera Guerra Mundial va canviar la manera de pensar. Va ser l’última guerra que van fer reis, una guerra medieval, amb una mortaldat inútil al mig d’Europa, entre nacions que es pretenien cultes i civilitzades. Això va fer reflexionar tots els que ho van viure. En temps en què s’ha vist la negror, les mentalitats es fan més profundes intel·lectualment.

Fa uns dies a Regió7 es recuperava la trajectòria vital i editorial de Joan Francesc Vidal Jové, l’autor de la primera traducció al català de l’Ulisses, encara inèdita. En coneixia l’existència?

Sabia que hi havia una investigació acadèmica sobre una traducció perduda i trobada, que s’havia intentat publicar, però la veritat és que jo no tenia manera d’arribar-hi. Vaig pensar que era un treball acadèmic, erudit, que quedava fora del circuit comercial de les editorials i que estava destinat a veure la llum en alguna publicació universitària. Ara bé, quan vaig llegir que Vidal Jové va traduir la novel·la en set mesos en vaig quedar admirat. És clar que tenia una altra manera de treballar. Jo no m’hi hauria vist capaç de fer-ho ni dedicant-hi vuit hores al dia.

Un festival Joyce a les llibreries per gaudir-ne des del principi fins al final

Avui es commemora el centenari de la publicació per la llibreria Shakespeare & Company de la novel·la més icònica del segle XX, Ulisses, de l’irlandès James Joyce (Dublín, 1882-Zuric, 1941). Una celebració literària amb ressò editorial, ja que acaben de sortir al mercat noves edicions de tres de les traduccions al castellà de la novel·la: la de l’argentí José Salas Subirat, ara amb les il·lustracions que va fer l’artista Eduardo Arroyo (Galaxia Gutenberg), la de José María Valverde, revisada i prologada per Andreu Jaume (Lumen) i l’edició de Francisco García Tortosa, també revisada (Cátedra). A més, Alianza, Cátedra i Edicions 62 recuperen el Retrat de l’artista adolescent, la primera novel·la de Joyce; i es reedita també a laButxaca Dublinesos, que té una nova traducció en castellà a Reino de Cordelia. Alba publica Sobre la escritura, en què Joyce revela el seu pensament literari i artístic. També hi ha disponibles els seus poemes a Poesía completa (Visor) o el poemari pòstum Giacomo Joyce (Olañeta/Edhasa). Stephen Hero, un precedent del Retrat, es pot trobar publicat a Firmamento. A més a més, l’argentí Marcelo Zabaloy té al mercat una altra traducció de l’Ulisses al castellà i el més difícil encara, una del Finnegan’s Wake, l’obra que va un (o molts) pas enllà de l’Ulisses i esdevé, ara ja sí, un laberint per no sortir-ne.