Cineclub projecta aquest diumenge Nueva orden, la pel.lícula que hagués rodat Luis Buñel... si hagués conegut el segle XXI. El darrer llargmetratge de Michel Franco (un dels cracs de la nova generació d’autors mexicans) evoca poderosament una de les obres mestres del geni de Calanda, El ángel exterminador (1961), i podia haver utilitzat perfectament el mateix títol perquè també es revela com una al·legoria iconoclasta i enigmàtica, vertebrada al voltant de l’elit asteca. És realment inquietant (la lectura política és evident) que el cinema del nostre segle estigui envaït per les distopies. Nuevo orden pertany a aquest veritable subgènere, i ens capbussa en el tsunami social que sacseja els carrers de la capital mexicana. Una revolta popular extremadament violenta arriba fins la privilegiada mansió on s’està celebrant un casament. El pròleg (terriblement premonitori) traspua una atmosfera onírica, però la resta de la pel·lícula desenvolupa el malson que anuncia amb un realisme descarnat. És certament admirable com Franco basteix una paràbola estremidora i desesperadament pessimista sobre una estructura narrativa i dramàtica que funciona amb la precisió mil·limètrica d’un rellotge suís. El seu clímax apocalíptic podia haver propiciat fàcilment l’explosió desmesurada, però el realitzador de Después de Lucía desgrana la seva tesi ferotge amb només 86 minuts de metratge i sense cap tipus de concessió. La seqüència de la festa (filmada amb continus i elegants moviments de càmera) copsa modèlicament l’essència d’un univers social que sense saber-ho està a punt de desaparèixer. Aquest extraordinari Nuevo orden, un cop de puny a l’estómac, ens comunica un desassossec profund perquè és una distopia dotada d’una clarividència virulenta, que s’assembla massa a la realitat del nostre present.
