Escape Room s’ha convertit en un dels grans fenòmens teatrals en català dels darrers anys, i no és gens estrany: aquesta comèdia escrita i dirigida per Joel Joan i Héctor Claramunt aconsegueix fer riure (i molt) amb la història de dues parelles que van a un Escape Room per fer alguna cosa diferent i acaben descobrint que les proves a què els sotmeten potser són més reals del que mai s’haurien pensat. El secret del seu èxit resideix en un domini més que evident de l’humor i els seus ritmes, que inclou des d’ocurrències polítiques fins a paròdies del català de bé, i també a la seva interacció amb d’altres llenguatges, especialment el terror de la modalitat slasher. L’obra s’ha prorrogat més d’una vegada a la cartellera barcelonina de tanta demanda i potser per això els seus responsables han decidit fer-ne una pel·lícula que preserva la seva essència i manté alguns dels seus gags més celebrats.

Una molt bona notícia és que estigui rodada en català, que no deixa de ser un necessari acte de militància i, al mateix temps, és molt coherent amb la sàtira que fa d’una societat, la nostra, que va urgida de comèdies punyents com aquesta.

La pel·lícula, doncs, respecta el punt de partida de l’obra, que sap anar sempre al gra sense descuidar la posada en escena. Els seus protagonistes són dues parelles molt diferents: una està formada per un individu tirant a neuròtic i una jove antisistema amb les idees molt clares, i l’altra està configurada per un nou ric carregat de pretensions i la seva aparentment frívola esposa. Entren a la Escape Room amb cert escepticisme i després de debatre si no seria millor anar a sopar a un restaurant i deixar-se d’aventures. Però quan són a dins, s’hi queden tancats i la veu que els guia per les proves assegura que tots els perills que es trobaran són reals. La successió de jocs i preguntes són cada vegada més impertinents i personals, fins al punt de fer aflorar veritats que trenquen amb la imatge que cadascun d’ells ha venut a l’altre.

Al llarg de 90 minuts, Joan i Claramunt treballen molt bé la descripció de cada personatge i adapten amb habilitat el ritme i els diàlegs de l’obra al llenguatge cinematogràfic. De nou, està plena de detalls molt divertits sobre les derives polítiques catalanes (hi ha un gag sobre la militància oculta d’un dels protagonistes que és absolutament impagable) i juga a treure el màxim profit de tots els elements de l’escena. Joel Joan i Paula Vives hi reprenen els papers que ja feien a l’obra teatral, mentre que la pel·lícula incorpora Iván Massagué, Mónica Pérez i Ferran Carvajal.